En la literatura de Jane Austen, l’habitatge i el gènere són claus en la trama sentimental de les novel·les. Així, les protagonistes femenines cerquen en el matrimoni una llar que d’altra manera difícilment podrien aconseguir. A més, les novel·les d'Austen posen el focus en una visió de les particularitats de l’Anglaterra del segle XIX i en les institucions legals del dret anglès d’aquella època. Agafem, per exemple, la famosa i tants cops portada a la pantalla Pride and Prejudice (en català, Orgull i Prejudici): allà, les germanes Bennet viuen una vida acomodada a la llar dels seus pares, però amb l’angoixa de saber que si el seu pare mor res d’això els hi serà transmès per herència, sinó que acabarà en mans d’un cosí llunyà, l’única virtut del qual és ser home.
En el període en què s’emmarquen les novel·les d'Austen, a Anglaterra existia una regla anomenada de la Primogenitura, segons la qual el descendent home de més edat heretava obligatòriament els immobles i la casa familiar, entre altres béns. A Espanya, la primogenitura masculina encara està avalada a l’article 57 de la Constitució Espanyola, on s’indica que, en l’accés a la corona, en el mateix grau, l’home te preferència per sobre la dona; de fet, és per aquesta regla que el Rei Felip VI regna per davant de les seves germanes grans Elena i Cristina. I és per aquesta raó també que Leonor podrà ser reina sempre que el rei Felip no tingui ara o en un futur un fill home.
El pare Bennet, igual que el rei Felip, no té descendència masculina, però el seu pare, avi o ascendent de qui va heretar la finca familiar el va condicionar amb una antiga institució legal anglesa anomenada entail, que estableix una limitació en la forma que el Sr. Bennet i els successius propietaris poden disposar de la finca: només pot disposar de la casa en testament a favor d’un membre de la família que sigui home, descendent directe o indirecte.
Aquest marc legal convertia l’accés a l’habitatge en una qüestió de gènere. Sense drets efectius de propietat, moltes dones depenien del matrimoni com a única via d’estabilitat residencial i econòmica. Així, allò que aparentment és una narrativa sentimental es revela, en realitat, com una descripció precisa d’un sistema en què l’habitatge actua com a vector de desigualtat estructural. Dos segles després, el context ha canviat, però la pregunta de fons persisteix: fins a quin punt l’accés a l’habitatge continua reproduint desigualtats de gènere? Si en temps d’Austen el límit era legal, avui sovint adopta formes més subtils, però no menys efectives: bretxa salarial, precarietat laboral, monoparentalitat o dificultats d’accés a pensions dignes. En aquest article, partint d’aquell imaginari literari, explorarem com l’habitatge continua essent una peça central en la configuració de les desigualtats de gènere.
Fins a quin punt l’accés a l’habitatge continua reproduint desigualtats de gènere? Si en temps d’Austen el límit era legal, avui sovint adopta formes més subtils
L’accés a dades desagregades per sexe en matèria d’habitatge, com en tants altres àmbits, continua essent molt limitat. Millorar la disponibilitat i la qualitat de la informació estadística és essencial per dissenyar i implementar polítiques d’habitatge realment efectives. Sense dades fiables, resulta impossible identificar amb precisió les desigualtats existents i, en conseqüència, adoptar mesures adequades per corregir-les. Cal insistir, una vegada més, en la necessitat d’incorporar una anàlisi rigorosa basada en informació diferenciada per sexe. Es tracta d’una exigència transversal en tots els àmbits de la societat i de l’economia, i l’habitatge malauradament no n’és una excepció. A tall d’exemple, en el cas de les sol·licituds d’habitatge de protecció oficial, la informació no es recull per sexe, sinó que s’agrupa per unitats de convivència, la qual cosa impedeix incorporar la perspectiva de gènere en el disseny i l’avaluació de les polítiques públiques.
Malgrat aquesta manca de dades, sí que podem afirmar que el principal factor de desigualtat urbana avui és l’accés a l’habitatge, i que aquesta crisi d’habitatge és especialment una crisi de gènere. Aquest vincle entre habitatge i gènere ja no s’explica, com en l’època de Jane Austen, amb limitacions legals explícites, sinó a partir de la desigualtat en la capacitat econòmica de les dones que, al llarg del seu cicle vital, veuen reduïda aquesta capacitat, no pas per manca de formació o qualificació, sinó per factors estructurals que condicionen les seves trajectòries professionals.
El primer fill: l'inici de la bretxa salarial
Abans del primer fill, les diferències salarials entre homes i dones són relativament reduïdes. Però amb l’arribada del primer fill la bretxa salarial s’incrementa i ja no deixa de créixer durant tota la vida de les dones. Tal com han posat de manifest els estudis de Claudia Goldin, guardonada amb el Premi Nobel d’Economia l’any 2023, la maternitat representa un punt d’inflexió, mentre els ingressos masculins es mantenen estables o fins i tot creixen, les trajectòries professionals de moltes dones s’alenteixen i acaben condicionant la seva autonomia econòmica actual i la del futur i l’accés a recursos essencials com l’habitatge.
És el que la literatura econòmica ha conceptualitzat com el motherhood penalty en contraposició al fatherhood premium, segons el Wellesley Centers for Women, entre persones amb estudis universitaris, les dones amb fills guanyen aproximadament un 11% menys que les dones sense fills i un 42% menys (!) que els homes amb fills.
En aquest context, l’exclusió residencial esdevé un reflex de les desigualtats estructurals que condicionen les dones durant el seu cicle vital.
La persistència de la bretxa salarial entre homes i dones fa que, de mitjana, aquestes disposin de menys ingressos per afrontar el cost de l’habitatge
La persistència de la bretxa salarial entre homes i dones fa que, de mitjana, aquestes disposin de menys ingressos per afrontar el cost de l’habitatge, sigui en forma de lloguer o d’hipoteca, i per competir en condicions d’igualtat amb la resta d’agents del mercat immobiliari. Alhora, la presència més elevada de dones en ocupacions temporals o a temps parcial, juntament amb una menor taxa d’activitat, es tradueix en trajectòries laborals més inestables, fet que limita l’accés al finançament necessari per accedir a un habitatge.
Les dades d’Idescat corresponents al quart trimestre de 2025 confirmen aquesta precarietat laboral. Així, la taxa d’activitat de les dones (56,74%) se situa deu punts per sota de la dels homes (66,16%), fet que evidencia que hi ha més dones que homes en edat de treballar fora del mercat laboral, en gran part perquè continuen assumint de manera desproporcionada les responsabilitats de cura familiar. De la mateixa manera, la taxa d’ocupació també presenta una diferència significativa, amb un 52% en el cas de les dones davant del 60,73% dels homes. A això s’hi afegeix una incidència més gran la temporalitat i del treball a temps parcial entre les dones, amb un 18,8% les dones i un 8% els homes.
Per aquestes raons, les llars encapçalades per dones (terme que significa que la persona principal o de referència i la que aporta la major part dels ingressos és una dona), tendeixen a ser més vulnerables. A més, aquestes llars no només disposen, de mitjana, de menys ingressos sinó que també suporten una despesa més elevada (vegeu el meu article sobre El lideratge femení en el consum: qui mana a l’hora de comprar?). Aquesta combinació de menors ingressos i majors despeses genera una pressió econòmica sostinguda que limita la capacitat d’estalvi, incrementa el risc de vulnerabilitat i dificulta l’accés i el manteniment d’un habitatge digne.
La dissolució de les parelles per separació o divorci constitueix una de les causes de l’augment de les llars monoparentals tant a Espanya com a Catalunya, amb implicacions directes sobre les condicions residencials. Les mares que encapçalen aquestes llars presenten, en general, taxes elevades d’inserció laboral, impulsades per la necessitat d’assumir de manera autònoma les despeses familiars i les de l’habitatge. En molts processos de separació, a més, es manté una pauta encara predominant: és sovint l’home qui abandona l’habitatge comú, mentre que la dona roman a la llar amb els fills, assumint-ne la continuïtat i les càrregues econòmiques. La dificultat d’accés a l’habitatge pot actuar com un factor que condiciona les decisions de separació, però el seu impacte no és homogeni: les dones, a causa d'una vulnerabilitat econòmica i residencial més alta, tendeixen a assumir-ne unes conseqüències més greus.
Qui encapçala les llars a Catalunya?
En paral·lel, un altre dels factors que ha contribuït a l’increment de les llars encapçalades per dones és la menor presència d’homes adults a les llars, puix que és més probable actualment que les dones visquin soles o assumeixin en solitari la criança dels fills. Tanmateix, aquesta evolució no pot atribuir-se únicament a canvis en l’estructura de convivència. Cada cop és més habitual que les dones siguin identificades com a caps de la llar fins i tot quan conviuen amb altres adults, incloses les seves parelles, la qual cosa apunta a una possible transformació en el reconeixement de les dones com a referent principal de la unitat familiar en censos i en enquestes.
De les llars encapçalades per dones, una bona part són llars monoparentals (definides com aquelles formades per un sol adult amb un o més fills), i d’aquestes la gran majoria són encapçalades per dones: un 82%, d’acord amb l’estudi Gènere i Habitatge a Catalunya de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona. Aquestes llars presenten, al seu torn, una taxa de risc de pobresa del 40%, vinculada principalment a la precarietat laboral i a les dificultats de conciliació entre la vida laboral i familiar. En molts casos, el treball a temps parcial esdevé l’única alternativa, però aquest tipus d’ocupació comporta no només ingressos més baixos sinó també una elevada inestabilitat.
De les famílies que es troben en situació de desnonament, un 25% són llars monoparentals i un 15% llars unipersonals, totes dues formes de família majoritàriament encapçalades per dones
Aquesta situació té efectes que s’estenen al llarg del temps: trajectòries laborals més precàries impliquen també menors cotitzacions a la Seguretat Social i, en conseqüència, pensions més reduïdes en la vellesa. El risc de desnonament també està invariablement lligat a aquesta vulnerabilitat econòmica. Així, segons l’Informe DESCA, de les famílies que es troben en situació de desnonament, un 25% són llars monoparentals i un 15% llars unipersonals, totes dues formes de família majoritàriament encapçalades per dones. Per això, les polítiques públiques d’habitatge haurien de situar com a prioritat les llars monoparentals i unipersonals, caracteritzades per un elevat risc de pobresa i per una presència especialment significativa de dones.
Les dones grans, el gran segment oblidat
Seguint aquest cicle vital, cal abordar la qüestió de l’habitatge en l’etapa de la vellesa. L’increment de l’esperança de vida en les darreres dècades ha comportat un augment del nombre de persones grans que viuen de manera independent al seu domicili. Per tant, les polítiques d’habitatge han de tenir en compte una població gran que pot viure molts anys en aquesta situació. Atès que l’esperança de vida de les dones a partir dels 60 anys a Catalunya és superior a la dels homes (88 anys en el cas de les dones i 83 en el dels homes), no és estrany que aquestes representin el 71,21% de les llars unipersonals de més de 65 anys. En concret, les dones majors de 65 anys constitueixen ja el 32,07% del total d’aquestes llars unipersonals. Dit d’una altra manera, a Catalunya, 3 de cada 10 llars unipersonals corresponen a dones d’edat avançada, que són, a més, majoritàries dins del conjunt de llars unipersonals de més de 65 anys.
Aquest fet, juntament amb la constatació que les dones perceben, en general, pensions més baixes que els homes, dibuixa un escenari en què la bretxa salarial existent a l’inici de la vida laboral es tradueix, a causa de les menors contribucions de les dones a la Seguretat Social durant l’etapa activa, en una important bretxa de gènere en les pensions. Segons dades de l’Idescat, l’any 2024, la pensió contributiva mitjana de la Seguretat Social per jubilació era de 1.800 euros per als homes, mentre que en el cas de les dones era 650 euros inferior. L’origen d’aquesta diferència es troba en una menor participació de les dones en el mercat laboral, sovint vinculada a les tasques de cura i, per tant, en bases de cotització més reduïdes. De fet, moltes dones majors de 65 anys perceben únicament pensions de viduïtat, no directament vinculades a la seva trajectòria laboral i d’import més baix.
En conseqüència, aquest col·lectiu de dones jubilades amb pensions reduïdes esdevé especialment vulnerable també pel que fa a l’accés a l’habitatge. D’acord amb l’Idescat, l’any 2025 la taxa de risc de pobresa se situa en el 19,9% per a les dones, dos punts per sobre de la dels homes. Aquesta diferència s’accentua en edats més avançades, entre els homes de més de 65 anys la taxa es redueix fins al 12,6%, mentre que en el cas de les dones se situa en el 15,5%.
En definitiva, ens trobem davant d’un cercle que es retroalimenta: la bretxa salarial en l’etapa activa conseqüència de la precarietat laboral, la major presència de contractes a temps parcial i l’assumpció de les responsabilitats de cura, es tradueix en menors ingressos, pensions més baixes en la jubilació i pitjors condicions d’accés a l’habitatge al llarg de la vida, perpetuant així les desigualtats.
Finalment, cal tenir present que l’any 2025 a Catalunya es van registrar onze feminicidis i gairebé 28.000 denúncies per violència masclista, totes elles en l’àmbit de la violència familiar. Les dones víctimes de violència de gènere es troben en una situació de vulnerabilitat especialment greu, ja que sovint comparteixen habitatge amb l’agressor i, com hem vist, tenen dificultats per accedir a un habitatge alternatiu. Aquesta dificultat d’accés a l’habitatge fa que, en molts casos, es vegin obligades a continuar convivint amb el seu agressor, amb les conseqüències que això comporta tant per a la seva seguretat com per al risc de patir exclusió residencial, inclosa la possibilitat d’acabar vivint al carrer.
La precarietat residencial de les dones es construeix sobre la base de la precarietat laboral, que s’inicia amb la maternitat i s’arrossega al llarg de tot el cicle vital, fins a la vellesa
La precarietat residencial de les dones es construeix sobre la base de la precarietat laboral, que s’inicia amb la maternitat i s’arrossega al llarg de tot el cicle vital, fins a la vellesa. Per això, una vegada més, arribem a la conclusió que aquesta realitat no es pot combatre únicament amb polítiques d’habitatge, sinó que requereix també polítiques laborals i de conciliació familiar. Cal, entre d’altres, més llars d’infants per facilitar el retorn i la integració total de les dones al mercat laboral i millorar així els seus ingressos presents i futurs.
Apunt final: al Regne Unit, la preferència masculina en la successió a la Corona es va eliminar amb la Succession to the Crown Act l’any 2013. A Espanya, en canvi, la primogenitura masculina es manté encara avui, tot i que el debat continua obert. Altres monarquies europees es van avançar en aquesta direcció dècades abans: Suècia (1980), els Països Baixos (1983), Noruega (1990), Bèlgica (1991) i Dinamarca via referèndum l’any 2009.