La indústria ha tornat al centre del debat econòmic europeu. Després de dècades en què semblava que la competitivitat es podia construir principalment des dels serveis, la digitalització o les finances, Europa ha descobert que necessita una base industrial sòlida si vol mantenir la seva prosperitat, la seva autonomia estratègica i el seu model social.
La pandèmia, les interrupcions de les cadenes globals de subministrament, la crisi energètica, les tensions geopolítiques i la competència creixent dels Estats Units i la Xina han accelerat aquest canvi de paradigma. Els informes Draghi i Letta, elaborats el 2024, van posar negre sobre blanc les debilitats europees. Bàsicament, parlaven de la manca evident d’un mercat (veritablement) comú, la bretxa de productivitat respecte d’altres economies mundials i la necessitat de reforçar la sobirania industrial i la descarbonització de l’economia.
Tot i l’evident retard, Brussel·les està començant a actuar. La proposta d'Industrial Accelerator Act, que centra bona part del debat actual sobre política industrial europea, pretén simplificar procediments, accelerar projectes estratègics, reforçar les capacitats productives europees i avançar cap a l'objectiu que la indústria torni a representar el 20% del PIB de la Unió Europea (UE). Sembla que, per fi, per convicció pròpia o per pressions externes, hem superat l’etapa en què ens crèiem allò que “la millor política industrial és la que no existeix”, proclamada tant per acadèmics i economistes com governs, ministres i consellers amb la responsabilitat de tenir cura del teixit industrial. Celebrem-ho.
És en aquest context que cal valorar el nou Pacte Nacional per a la Indústria 2026-2030, elaborat per la Direcció General d’Indústria del Govern amb la participació i la complicitat d’un gran ventall d’organitzacions de tota mena i totes elles rellevants: patronals, sindicats, universitats, centres tecnològics, col·legis professionals, clústers, etc.
La seva primera virtut és, precisament, la seva existència. Les polítiques industrials requereixen una mirada llarga. Les inversions productives es decideixen a deu o quinze anys vista. Les decisions sobre energia, infraestructures, sòl industrial, innovació o formació no poden canviar cada quatre anys. Per això és especialment rellevant que Catalunya disposi d'una estratègia compartida entre Govern, sindicats i organitzacions empresarials, construïda a partir d'una anàlisi rigorosa de les fortaleses i debilitats del nostre sistema productiu i amb objectius clars i mesurables. En un context polític cada vegada més fragmentat, disposar d'un marc estable i consensuat és un actiu en si mateix.
La segona gran virtut del Pacte és que torna a situar la indústria al lloc que li correspon. Sovint oblidem que la indústria continua sent el sector amb més capacitat per generar prosperitat compartida. El mateix document recorda que representa prop del 20% del PIB català i que el seu impacte supera àmpliament aquesta xifra si hi sumem els serveis vinculats a la producció. Però la seva contribució va molt més enllà de les magnituds macroeconòmiques. Per posar un exemple, l’àmbit industrial més rellevant és la indústria agroalimentària. Resulta evident que aquest subsector és un motor de generació d’oportunitats per a la continuïtat i la prosperitat del nostre sector primari o del puixant sector logístic. També contribueix a l’autonomia alimentària de la nostra població.
Les mines de Súria, per exemple, generen més de 3.000 llocs de treball i tiben de més de 250 proveïdors locals, més d’un 4% de l’ocupació total a la comarca del Bages
Per altra banda, la indústria genera ocupació de més qualitat. La taxa de temporalitat industrial és del 6,8%, pràcticament la meitat que la mitjana catalana, situada en el 12,2%. Els salaris també són superiors: el cost salarial per hora treballada és de 29,3 euros, davant dels 26,3 euros del conjunt de l'economia. A més, és un sector que contribueix de manera decisiva a la cohesió territorial, perquè distribueix activitat econòmica molt més enllà de les grans àrees metropolitanes. Les mines de Súria, per posar un exemple, generen més de 3.000 llocs de treball i tiben de més de 250 proveïdors locals, cosa que representa més d’un 4% de l’ocupació total a la comarca del Bages. A més, indirectament, sosté més del 60% del sector de la construcció i el 80% del sector hoteler a la mateixa comarca.
És a dir: podem afirmar que, quan un territori perd indústria, no només perd fàbriques i els llocs de treball directes que hi són vinculats. També perd capacitat tecnològica, capacitat exportadora, llocs de treball qualificats i oportunitats de desenvolupament per a moltes cadenes de valor i comarques.
Un Pacte transversal
Una de les característiques que cal destacar i celebrar és l'aposta del Pacte per combinar una visió transversal amb determinades prioritats sectorials. Durant anys hem debatut si la política industrial havia de ser neutral o selectiva. La realitat és que les dues aproximacions són necessàries. Totes les empreses necessiten energia competitiva, infraestructures adequades, sòl industrial a preus raonables, talent, finançament i capacitat innovadora. Però també existeixen tecnologies i sectors que, per la seva rellevància estratègica, mereixen una atenció específica.
Un exemple: en la nostra vida quotidiana, interactuem amb més de 3.000 microxips incorporats en tota mena de dispositius (electrònica, vehicles, electrodomèstics, etc.). Més enllà de ser un sector industrial en sí, mateix, la capacitat de dissenyar i/o de fabricar microprocessadors ha de ser una prioritat nacional, doncs esdevé una tecnologia habilitadora per a tota l’economia. Les polítiques industrials horitzontals no són eficaces per a sectors emergents i altament sofisticats com aquest i, per tant, cal particularitzar-ne els instruments de política pública.
El Pacte intenta trobar aquest equilibri. Manté un enfocament fonamentalment horitzontal, estructurat en onze eixos d'actuació, similar als pactes anteriors, però incorpora o reforça actuacions específiques en àmbits com els semiconductors, la intel·ligència artificial, la ciberseguretat, les tecnologies duals, les biomanufactures, la mobilitat o el sector espacial. És una aproximació coherent amb la qual avui impulsen les principals economies avançades i és una necessitat irrenunciable davant la convulsa situació geopolítica global i les seves afectacions a les cadenes de subministrament, els costos energètics, etc.
També és especialment destacable que el document situï la productivitat al centre de l'estratègia industrial catalana. Aquest és, probablement, el principal missatge de fons de l’informe Draghi: sense productivitat no hi haurà creixement sostingut ni capacitat per mantenir l'estat del benestar europeu. Ja fa massa temps que assistim a una insuportable pèrdua de competitivitat europea en aquest aspecte, amb l’evident risc de caure en la irrellevància global.
Catalunya presenta indicadors relativament positius: entre 2013 i 2024, el VAB industrial català va créixer un 28,1%, pràcticament el doble que la mitjana de l'eurozona. La productivitat aparent del treball industrial (relació del VAB per treballador ocupat) va augmentar un 13% entre 2013 i 2023.
Però aquestes bones dades no haurien d'amagar els reptes pendents. Un element recurrentment preocupant és la constatació que la indústria catalana continua invertint menys en R+D que els seus principals competidors europeus. Mentre que a Alemanya la despesa empresarial en R+D representa aproximadament l'1,8% de la facturació industrial, a Catalunya aquesta xifra es manté al voltant de l'1%.
Els deures pendents
D'altra banda, el mateix document identifica que el 36% de les empreses industrials afirmen que la manca de personal adequat limita la seva activitat.
Aquestes són algunes de les qüestions que determinaran la competitivitat futura del país: una indústria poc innovadora o que inverteix poc en R+D és una indústria poc sofisticada i que està hipotecant el seu futur en favor de l’eficiència a curt termini. Dit d’una altra manera: la nostra indústria dedica els seus esforços inversors a allò que no pot deixar de fer... i descuida allò que la podria diferenciar en el futur per a mantenir o augmentar la seva posició competitiva global. Diguem-ho clar: una inversió en R+D comporta assumir uns riscos que les mateixes empreses o el sistema financer no estan disposats a finançar i, per tant, calen polítiques industrials decidides, desacomplexades i fortament dotades econòmicament per a compartir aquest risc amb les empreses i, així, assegurar (conjuntament) la prosperitat futura del país.
La nostra indústria dedica els seus esforços inversors a allò que no pot deixar de fer... i descuida allò que la podria diferenciar en el futur per a mantenir o augmentar la seva posició competitiva global
De fet, reconèixer les fortaleses del Pacte no hauria d'impedir formular una pregunta legítima: quin és el seu valor transformador real?
El document incorpora 190 actuacions i preveu mobilitzar prop de 4.500 milions d'euros durant el període 2026-2030, amb la voluntat expressada pels signants d'arribar als 5.000 milions (1.000 milions per any). La xifra és significativa, però la pregunta determinant és una altra: quina part d'aquests recursos són realment addicionals i adreçats a cobrir fallades de mercat com la manca de capacitat innovadora de les empreses? Si la situació actual és la que és, posar sota un mateix paraigua estratègic allò que ja estem fent no tindrà l’impacte transformador que esperem. La qüestió no és menor.
Les noves polítiques industrials que estan desplegant els Estats Units i la Xina es caracteritzen per la seva enorme capacitat de mobilitzar recursos, generar demanda i crear noves capacitats productives. La competició internacional per atraure inversions industrials és avui més intensa que en qualsevol altre moment de les darreres dècades.
El fet que el document inclogui mesures de fins a nou departaments del Govern és bo i, de fet, absolutament necessari
La principal aportació del Pacte és oferir estabilitat, coordinació i continuïtat a les polítiques industrials catalanes. I això és important. Molt important. Les empreses necessiten previsibilitat. Els inversors necessiten certeses. Els grans projectes industrials requereixen marcs estables. A més, el fet que el document inclogui mesures de fins a nou departaments del Govern és bo i, de fet, absolutament necessari: les competències sobre el sòl industrial, l’energia, el medi ambient i altres elements determinants per a qualsevol inversió industrial recauen sobre àrees que no estan ni tan sols al mateix departament que la Direcció General d’Indústria. Per tant, sense una acció coordinada i decidida per part de tot el govern, l’eficàcia del Pacte seria irrellevant.
Però l'èxit del Pacte no es mesurarà pel nombre d’actuacions que conté. Es mesurarà per la seva capacitat d'incrementar la productivitat, generar noves inversions, reforçar l'esforç en R+D, reduir les dificultats de captació de talent, reduir la càrrega burocràtica, accelerar la descarbonització i consolidar noves capacitats productives estratègiques.
En definitiva, Catalunya necessita una política industrial de llarg recorregut. El nou Pacte Nacional per a la Indústria constitueix una bona base per construir-la i envia un missatge positiu: la indústria és una prioritat de país. És coherent amb les prioritats europees i cal aprofitar les oportunitats que això ens reportarà en termes de política pública i competitivitat nacional.
El nou Pacte és una bona brúixola. El repte serà dotar-lo dels recursos necessaris en els àmbits i programes adients per arribar al destí, compartint de forma efectiva els riscos associats a les inversions vinculades a les irrenunciables transformacions que la indústria necessita entomar. I és que la millor política industrial és la que sí que existeix i que, a més, es fa present i assumeix la responsabilitat que li pertoca.