A l'hora de prendre-li el pols a l'economia, el diagnòstic d'Antoni Castells (Barcelona, 1950) sempre és un dels que més expectació aplega. I sembla lògic si revisem el seu currículum: Castells no només va ser el conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya des del 2003 fins al 2010, sinó que també és llicenciat i doctor en Economia per la Universitat de Barcelona (UB), on posteriorment es va vincular com a catedràtic d'Hisenda Pública. Com a economista de mena, gaudeix d'un perfil docent ben destacat: ha estat professor visitant a la Johns Hopkins University de Baltimore i a casa nostra va ser director de l'Institut d'Economia de Barcelona fins que va ser nomenat conseller.
Castells es defineix com a europeista —malgrat que no amaga la seva decepció amb Brussel·les—, alhora que recorda que el govern del que va formar part ja va detectar i plantejar les problemàtiques estructurals que arrossega Catalunya. Ser el primer, però, no és el que li atorga el seu estatus. És la rotunditat amb què ofereix la seva visió autocrítica d'una Catalunya millor.
Malgrat que les dades macroeconòmiques són bones, darrerament s'han publicat diversos informes en què s'adverteix de la inconveniència del model productiu de Catalunya. Comparteix aquesta idea?
Aquest problema del model és cert i el tenim des de fa molts anys. Pensi que quan nosaltres vam arribar al govern a finals del 2003, una de les primeres coses que vam fer va ser posar en marxa l'acord estratègic per la qualitat de l'ocupació, la internacionalització i la competitivitat de l'economia catalana. Partíem del pronòstic que l'economia catalana tenia un problema seriós de model, perquè era un massa basat en el treball extensiu, en molta bona part en serveis de baixa productivitat, i que calia fer un esforç i centrar les bases per a un augment de la productivitat a tots els sectors.
L'acord per tirar endavant el pla estratègic el vam signar el febrer del 2004, o sigui, de seguida ens vam posar d'acord Govern, les tres patronals —que eren Pimec, Fepime i Foment— i els dos sindicats —UGT i CCOO—. Es va crear un equip assessor molt potent presidit pel Manolo Castells i un grup operatiu que va portar a terme en Josep Oliver. En un parell d'anys ja teníem l'acord. Vull dir, que aquest diagnòstic ja està fet des de fa molts anys: l'economia catalana té un problema molt seriós des d'aquest punt de vista. I 22 anys després continuem igual.
Per què no s'ha arribat enlloc?
Perquè això altre és fàcil, és la inèrcia. Llavors, anem creixent en extensió. Si creix el PIB és perquè augmenta l'ocupació, no perquè ho faci la productivitat. I és evident que aquest no és un bon model, perquè creixen sectors de baixa productivitat: la restauració, el comerç, serveis personals... Vol dir això que no hi ha coses que funcionin bé? Evidentment que n'hi ha. Tenim empreses d'avantguarda al seu sector, que han millorat molt la productivitat o que són capaces d'exportar d'una manera molt important, etc.. Però el model continua patint aquest problema bàsic, que encara s'agreuja si mirem l'economia espanyola. Trobo que es fa molt triomfalisme. Es diu que Espanya és el país que creix més d'Europa, però mirem com ho fa i fixem-nos en el PIB per càpita, sobretot. No tot és parlar de l'augment del PIB.
L'estudi més recent ha estat l'Informe Fènix, que no sé si l'ha pogut llegir. Quines són les seves conclusions? Perquè em semblen molt similars a les que està fent.
No l'he llegit. He vist part de la polèmica, però no l'he llegit.
Aquesta setmana s'ha signat el Pacte Nacional per a la Indústria 2026-2030. Entre altres coses, hi ha la voluntat d'apujar l'aportació de la indústria al 25% del PIB. Fa anys que es viu amb aquest desig, però fins ara no ens hem apropat a l'objectiu. És realment possible o són falses esperances?
Home, hi ha un punt d'utopia en tot això, perquè la tendència a tot arreu és que la producció industrial, la manufacturera, ha anat cap avall. A Catalunya, que era un país molt important des d'aquest punt de vista, s'ha notat. M'haurien d'explicar com es farà per arribar al 25%. En Dani Rodrik, que és un gran economista turc de Harvard, va explicar que en el seu moment havia defensat la reindustrialització, però no sabia si ara podria dir el mateix, perquè el que és important és la millora de la productivitat. Amb això estic totalment d'acord. De manera que les manufactures, si són serveis de tecnologia avançada que tenen una productivitat molt elevada i aporten un alt valor afegit, a mi també em valen. En tot cas, hauríem d'apuntar cap aquí.
I aquests sectors de baix valor afegit, com el turisme, es poden convertir en sectors d'alta qualitat?
Sí, i en part ja ho tenim. Existeix aquesta dualitat del turisme: el massiu, amb turistes que consumeixen productes i serveis de baixa qualitat, i el d'alt poder adquisitiu, amb turistes que gasten molt i ho fan, a més, en productes de consum de luxe. Segurament, totes dues realitats han de conviure, però sí que hauríem de fer un esforç perquè el nostre turisme cada vegada fos més selectiu i de més nivell. De fet, el turisme es reflecteix en tres sectors: restauració, hostaleria i comerç. I és allà on la productivitat és baixa. Hem tingut molta immigració, sí, però on ha anat? Bàsicament, a aquests sectors i serveis personals.
"La patronal diu el que convé als empresaris que donen feina als immigrants de baixa ocupació"
Què li han semblat els discursos de les patronals respecte a la immigració? Per exemple, vam sentir dir al president de Foment del Treball que Catalunya necessita els immigrants com l'aigua que bevem.
És sa que les patronals no s'apuntin a la moda del discurs antiimmigració per sistema de la dreta xenòfoba, populista i franquista. Ara bé, la patronal també hauria de ser exigent a l'hora de demanar una immigració que ens ajudi a créixer en productivitat.
Per què creu que no es diu aquest matís?
Perquè, qui compon la patronal? Els empresaris. Bé, alguns, perquè també n'hi ha molts que no deuen estar afiliats a cap associació. Qui són els que donen feina a aquests immigrants de baixa ocupació? Els empresaris (riu). Per tant, la patronal diu el que els convé a aquests empresaris.
Però el Cercle d'Economia també es compon d'empresaris i la seva nota d'opinió ha estat diferent.
Sí... Jo crec que ens fa falta un acord estratègic per aquest tema. I ho puc dir perquè nosaltres ho vam intentar. Caldria tornar-ho a fer uns quants anys després; aprofitar que es té el Next Generation, que serveix per això, veure on hem fallat, què s'ha d'intentar... El plantejament que vam fer nosaltres era el que prevalia en aquells moments: quan es pretén dur a terme una transformació del model productiu en certa direcció, no s'ha de ser arbitrista. És a dir, no s'ha d'apostar per un sector i no per un altre, perquè això acaba sent una cosa poc objectiva i s'afavoreix uns en detriment d'altres. S'han de sentar les bases i fer polítiques horitzontals que serveixin per a tots els sectors. I aleshores, que siguin les empreses que s'arrisquin i, si ho fan bé, les que els tirin endavant.
Quins serien els sectors horitzontals?
Doncs l'educació, la recerca, les infraestructures, l'energia... Ara, des de la covid, ha aparegut amb molta força la idea de la nova política industrial. La seva primera concreció pràctica es va produir amb la Inflation Reduction Act (IRA) que va aprovar Joe Biden: teòricament era una llei contra la inflació, però, de fet, optava clarament per impulsar sectors determinats als Estats Units, perquè van veure que no podien ser dependents de segons quines coses. Es van gastar molts diners en energia neta, digitalització, biotecnologia, etc. Aleshores, van fer un paquet d'un bilió i mig de dòlars per ajudar les empreses a dur a terme això als EUA. I si hi havia una companyia europea que ho volia fer, havia d'anar allà. Aquí vam dir que això era intervencionista, perquè no s'estava plantejant fer una cosa horitzontal. A partir d'aquí, Europa ha de dur a terme quelcom similar, evidentment sense la potència ni la capacitat d'intervenció directa que té el govern federal, però s'ha de produir. Hem de barrejar polítiques horitzontals amb altres que prioritzin sectors determinats.
I quins han de ser aquests sectors?
En aquests moments és evident que haurien de ser els dos tradicionals, que són les energies verdes netes i la digitalització. Ara, però, hi hauríem d'afegir la defensa, perquè depenem de comprar a fora. Hem de crear grans empreses capaces d'estar al capdamunt en matèria de defensa. I també hauríem d'esmentar la intel·ligència artificial, que si vol està en part lligat amb la digitalització. Tots quatre són sectors clau i Europa hauria de posar el que fes falta per fer-ho.
"Hem de barrejar polítiques horitzontals amb altres que prioritzin sectors determinats"
Quin ha de ser el paper de Catalunya en aquesta construcció de grans empreses campiones europees? Perquè la nostra indústria no ha estat tradicionalment de defensa.
Bé, però hi ha moltes indústries que s'han reconvertit a la defensa.
O sigui, a través de la reconversió.
He vist que s'estan reconstruint indústries al sector de l'automoció. Ja es va produir a la Segona Guerra Mundial: en no res, els Estats Units van ser capaços de crear una indústria de defensa enorme, perquè estaven molt endarrerits respecte a Alemanya en matèria d'armament. A Catalunya segur que existeixen moltes empreses que no ho acaben de passar bé i que alhora tenen la tecnologia adient per convertir-se en indústries de defensa. El tema, però, és que el problema és a escala europea. Per exemple, França i Alemanya van acordar que farien un avió de combat i al final van decidir que no perquè no es posaven d'acord.
Per què succeeixen aquestes coses?
Fa poc vaig llegir una història dels anys seixanta entre França i Anglaterra. Tots dos també estaven impulsant conjuntament un avió, i de sobre els francesos van dir que no perquè el seu gran empresari de defensa, que era en Marcel Dassault, era molt amic d'en De Gaulle i no hi va voler, ja que l'empresa que anava a fabricar l'avió era anglesa, i ells jugaven un paper més subsidiari.
Això no pot ser. Com vostè deia, Europa necessita grans campions, o la política dels campions, si no se'n pot optar per un de sol. El que no pot ser és que en telecomunicacions, com apunta l'informe Draghi, als Estats Units hi hagi tres grans empreses, a la Xina quatre i a Europa 28. Parlem de mercat únic, però quin mercat únic és aquest? O que les empreses diguin que un dels problemes europeus és la burocràcia, i que per fer una cosa cada país té una regulació diferent. L'Enrico Letta proposava la 28ena, és a dir, cadascú la seva i a més una altra que és general, i qui vulgui pot optar per aquesta. A Europa tenim clarament un problema de fragmentació, per molt que parlem de mercat únic. Quants bancs europeus de primer nivell són importants als altres països, a més del seu? Igual el Santander, perquè li ha comprat el TSB al Sabadell, però en general... Als Estats Units, en canvi, hi ha una gran quantitat de bancs petits, però també trobem els set principals a tot arreu. A Europa això no passa, i és un problema gravíssim.
Ha perdut Europa la fe en si mateixa? Perquè semblava que amb el Next Generation es va esperonar una mica aquest sentiment europeista, i també hem vist els informes que comentava, però de moment el grau d'aplicació és molt baix.
És molt ambivalent. Els europeistes sempre ens sentim una mica decebuts perquè no anem prou enllà. Jo volia una Europa integrada políticament, amb un govern europeu, però, d'altra banda, Europa continua aguantant. Crec que s'ha respost satisfactòriament a les dues grans crisis que hi ha hagut, que són la covid i la guerra d'Ucraïna. Jo m'hi vaig sentir orgullós. Amb la covid va ser capaç de fer el Next Generation i va reaccionar unida, contràriament del que va fer deu anys enrere amb la gran recessió. Es va decidir fer una política de suport al sector público passés el que passés, es van deixar suspeses les regles de disciplina pressupostària perquè els estats poguessin gastar el que fes falta, el Banc Central Europeu (BCE) va posar en marxa un programa per comprar deute dels estats... I escolti, en un any i mig el món va descobrir una vacuna, que va ser un fet extraordinari. I amb la guerra d'Ucraïna, malgrat tot, Europa està donant suport Ucraïna, i en aquesta guerra Rússia no aconseguirà el que vol, quan els EUA han flaquejat.
Tanmateix, és obvi que, tal com està el món avui, Europa està perdent la cursa per estar al primer nivell. Ara mateix només hi ha dos corredors, que són els Estats Units i la Xina. O fem passos decisius cap a la integració política o no estarem en aquesta primera fila. Però, d'altra banda, veiem fins a quin punt és difícil fer aquests passos. Habermas, aquell gran filòsof alemany que va morir fa poc, va escriure precisament això en un dels seus últims articles: que mai com ara no havia vist tan clar que ens cal una Europa unida políticament, i mai com ara no ho havia vist tan impossible. Molts subscrivim aquest diagnòstic.
Detecto pessimisme al seu europeisme.
Sí, però ja l'hi he dit: per una banda, sort en tenim d'Europa, perquè és un referent en un món farcit de personatges tan detestables com Putin, Trump o Netanyahu, que fins i tot fan bo el Xi Jinping, perquè almenys no fa servir els canons a la mínima. Ja ho va dir el primer ministre del Canadà, Mark Carney, al seu famós discurs a Múnic: hem de reconstruir una nova coalició de països, i aquí Europa té un paper si s'atreveix i és capaç d'exercir un lideratge. Hauríem de crear una coalició de països democràtics que no estan per la línia d'en Trump. Els països anglosaxons —el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda— i els asiàtics —el Japó, Corea del Sud—. Si fóssim capaços de crear una comissió de tots aquests països i fer que tingui una veu relativament pròpia a l'escenari mundial, això pesaria. I aleshores podríem parlar amb la Xina, l'Índia, els Estats Units, etc.
"La unió financera consistiria en dues coses: la unió bancària, que està a menys de mig fer, i la creació d'un mercat de capitals, que a Europa és molt petit"
Recentment, vostè ha publicat el monogràfic Els desafiaments pendents de la unió fiscal europea. Quina opinió li mereix aquest intent d'empènyer la Unió d'Estalvis i Inversions a través de l'E6, la coalició entre els sis grans països europeus?
Bé, aquest també és un tema recurrent. Als Estats Units, les startups que tenen unes certes possibilitats troben finançament fàcilment al mercat de capitals, mentre que a Europa el mercat de capitals és raquític. La idea em sembla molt bé, però tenim un problema d'origen: quin banc espanyol s'ha implantat amb èxit a França? O viceversa? La unió financera consistiria en dues coses: la unió bancària, que està a menys de mig fer, i la creació d'un mercat de capitals, que a Europa és molt petit. Això vol dir crear companyies que siguin capaces d'emetre capital risc i ajudar empreses petites a poder-se finançar, que és el que succeeix als Estats Units.
Com es desencalla això, però?
Si els que saben molt d'aquests temes no se n'han sortit... Jo diria que sense unió política, la resta és molt difícil. Cal invertir l'ordre; els petits passos es podien fer fins que no hi havia la moneda única. A partir d'aquell moment, la política passava al capdavant i s'hi havia d'anar cap a la integració política, però no s'ha fet. Més aviat, s'ha retrocedit, perquè quan vam arribar a aquell punt, paradoxalment en lloc d'anar cap a una federalització, es vaen el sentit contrari, és a dir, vam anar cap a un escenari en què el Consell de la Unió pesa cada vegada més. Vull dir, un mecanisme intergovernamental, no federal. Llavors, aixó és un problema.
Per exemple, mirem el Next Generation, que en el seu moment va ser extraordinàriament important. Es podrien haver fet servir per engegar programes federals, els quals hauria d'implementar un govern europeu (la Comissió, pel cas) a través d'accions específiques als territoris on cregui convenients. O sigui, com fan els americans: programes concrets per desenvolupar bateries elèctriques o xips, per exemple. Què es va fer, però? El de sempre, la quotització: tenim 750.000 milions d'euros i ara veurem què li toca a cada país. Això és fatal. Però el que comento hauria d'haver servit per donar força a la Comissió per tal que tingués via lliure per treballar a tot Europa i impulsar projectes comunitaris, com es fa als Estats Units. I no esmicolar-ho entre 27 països.
Abans ha tractat el tema de les escasses fusions transfrontereres que s'estan registrant a la banca europea. Fa temps que s'estan empenyent des d'Europa, però de moment no n'hem vist. Succeirà en algun moment o caldrà que Europa hi afegeixi incentius?
Suposo que ho podrien fer, perquè quan volen intervenir, ho fan. Al Banc Popular el van liquidar.
Ho dic perquè ja ho han demanat, però, de moment no està passant.
Tothom diu que això seria convenient. Una banca europea implantada homogèniament al llarg de tots els territoris hauria tingut uns efectes molt beneficiosos durant la crisi bancària de la gran recessió, perquè no hagués lligat els problemes de país als de la banca del territori. Hauria estat un risc diversificat entre tots els estats. Però ja ho veu, quan l'Unicredit intenta quedar-se el Commerzbank, surten els alemanys i diuen que no. I la Comissió no s'atreveix a demanar que siguin els accionistes els qui ho decideixin. En canvi, amb el Sabadell i el BBVA sí que van atrevir-se a dir la seva.
I era diferent, perquè aquella era una fusió entre bancs nacionals, no transfronterera.
Exactament. Escolti, i ens convé que hi hagi un gran banc europeu que sigui en part italià, en part alemany i tant de bo en part francès.
"A Catalunya tenim el problema que quan una empresa creix i li va bé, arriba un moment que li ofereixen mil milions i no sap dir que no"
Sembla que és un altre projecte més d'intencions que no pas d'accions.
O de falta de poder polític. És que la Comissió, en el fons, és un poder molt supeditat al Consell. Vam tenir l'exemple a la primera elecció d'Ursula von der Leyen. Aleshores, es va decidir que per contribuir a que hi hagués un poder polític més fort implementarien el Spitzenkandidat, la qual cosa vol dir que cada gran partit col·loca de cap de llista el seu candidat a presidir la Comissió. Per tant, automàticament, si guanya aquell partit, es passa a president de la Comissió. Això es va fer amb el Jean-Claude Juncker i va funcionar, però a les següents eleccions el Partit Popular Europeu va col·locar Manfred Weber com a cap de llista. I un cop va guanyar, el Macron no va voler que fos el president de la Comissió. Aleshores, ell mateix va proposar Angela Merkel el nom de Von der Leyen, per demostrar que eren ells els qui manaven. Crec que aquí ens fa falta un govern europeu elegit pel Parlament, o preferiblement pels ciutadans, com als Estats Units. Aleshores tindria un poder molt gran.
Fa un any, el CEO de Factorial, Jordi Romero, va assegurar que un dels problemes dels empresaris europeus —i també catalans— era que aquí els ofereixen 100 milions d'euros per la companyia i ja pleguen, a diferència dels Estats Units. Tenim un problema de cultura empresarial?
En part sí, aquest és un dels problemes de les nostres empreses familiars. Als EUA hi ha aquest exemple típic de companyies que es van crear en un garatge i que creixen fins al punt que no només no es venen, sinó que són elles les que compren altres empreses. Aquí, en canvi, tenim el problema que quan hi ha una empresa que creix i li va bé, arriba un moment que li ofereixen mil milions perquè és una bona companyia i no sap dir que no. Això és encara més acusat a l'empresa familiar, perquè si no tenen les accions a borsa, quan arriba la segona o tercera generació hi ha una quantitat significativa de propietaris, que tenen un patrimoni apreciable, però no el poden realitzar. Per tant, quan ve algú i els ofereix una quantitat molt important de diners, la temptació és enorme.
I això de qui és responsabilitat?
De tots. Aquí existeix una mentalitat de voler controlar-ho tot. L'empresari català no es refia que algú fiqui el nas dins de la seva empresa, i si se surt a borsa això és inevitable. Algú vindrà i hauràs de retre comptes, o bé enviar a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) uns informes cada cert temps. I després hi ha un altre problema que s'ha de resoldre: imagini's que en una empresa familiar hi ha un nucli molt potent que està al capdavant i que vol tirar endavant, però apareix el nebot del cosí germà de no sé qui, que és accionista però no hi pinta res, i sap que té unes accions que en els llibres valen tants diners, però ell no les pot vendre, o sí que ho pot fer, però en unes condicions molt limitatives. Quan arriba una oferta que li paga un 20% per sobre del valor de llibres, la temptació de vendre-les per comprar-se una casa a Pedralbes és irresistible.
Aquí ens falta tenir una visió amb una mica d'ambició. Quantes grans empreses catalanes tenim que hagin tirat endavant elles soles, fins a convertir-se en grans empreses?? Sí que n'hi ha, però no gaires. Fixi's que les grans entitats catalanes són mutualistes: el Barça, el Racc... fins i tot La Caixa en el seu origen! Totes elles són organitzacions en què la responsabilitat està difosa i no te la jugues.
Aquesta ambició a qui li falta? Al gran empresari o a l'empresari en general?
En general. Home, hi ha alguns que no. Fluidra, per exemple, és una empresa familiar que va començar petita, però va tirar endavant i va acabar convertint-se en una gran companyia en el seu sector. Però casos com els de Joan i Eloi Planes són l'excepció, malauradament.
El conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, va assegurar a VIA Empresa que l'única diferència entre Catalunya i Alemanya és la quantitat de grans empreses que hi ha entre els dos territoris. Com s'explica aquesta diferència?
Bé, aquesta és una diferència que ja és important (riu).
Segons el conseller, però, és l'única.
I també la formació professional i la xarxa de centres científics. Per no parlar de la història.
Ja n'ha trobat tres més.
Per no parlar dels Beethoven, o els Mozart i Haydn, encara que no siguin alemanys. I dels Brahms, els Wagner, els Richard Strauss, els Mendelssohn... També els grans científics. Quants Gauss hem tingut nosaltres?
...
Nosaltres vam fer un estudi [Policy Brief d’EuropeG] per detectar el problema de la petita i mitjana empresa, i la diferència amb Alemanya era doble. Primer, que en cada sector es concentraven moltes més pimes a Espanya que a Alemanya. I a Catalunya igual. I el segon problema era que en cada una de les dimensions d'empresa la productivitat era més gran a Alemanya que a Espanya. És a dir, a cada segment, la productivitat era més alta a Alemanya. Per tant, tenim aquest doble problema. Encara que haguéssim tingut una distribució empresarial exactament igual, per tamany d’empresa, la productivitat d’Alemanya encara seria superior, perquè ho és en cada nivell.
"Encara que haguéssim tingut una distribució empresarial exactament igual per tamany d’empresa, la productivitat d’Alemanya encara seria superior, perquè ho és en cada nivell"
Encara no hem tractat dos temes cabdals com són l'habitatge i les infraestructures. Què en pensa de les mesures que s'han pres a Catalunya en aquest sentit?
És important que es col·loqui l'habitatge com a prioritat. Hi ha gent bona treballant-hi, però ja veurem, perquè s'han intentat coses i costa molt. Veig un problema gruixudíssim, sobretot per la joventut. I amb les infraestructures el que plantegen és correcte, però no sé si confiem massa en el govern central. S'han de tenir garanties, i tot el que fan és assegurar que ja han parlat amb Madrid i que els diuen que hi estan d'acord. Amb la llei ferroviària quina garantia hi ha? Que el govern central els ha dit que s'ho prendrà amb interès?
No ens hem de refiar del govern central?
Fins ara no, en absolut. I crec que aquí potser sobra bona fe. Amb el govern central calen garanties.
Llavors, Rodalies no es podrà arreglar fins que no es gestioni des de Catalunya?
No ho sé, el que és obvi és que ara mateix és un desastre. És un tema inexplicable. Com pot ser que durant tants anys tinguem aquesta quantitat de problemes? Que cal posar-hi remei és evident, perquè és una cosa que no passa a qualsevol altre lloc del món. Ho faríem millor nosaltres? No ho sé, però pitjor de com ho fan ells sembla impossible, encara que nosaltres també hem fet moltes coses molt malament. De manera que qualsevol solució em sembla que paga la pena provar-la. Nosaltres tenim el problema de Rodalies i teníem el de l'aeroport, que vulguem o no, mentre que el món no canviï, s'ha de fer un aeroport que pugui competir amb els de primera divisió, perquè si no estem perduts. No només pel turisme, sinó també per la localització d'empreses.
"Rodalies? La meva experiència em diu que amb el govern central no n'hi ha prou amb les bones paraules"
En matèria d'infraestructures arrosseguem aquests dos grans temes, però també hi ha un problema molt important amb el port o el transport de mercaderies a través de l'eix mediterrani. És fonamental que no depenguem dels camions, com succeeix avui. Finalment, hi ha les grans infraestructures que no són estrictament de comunicacions, com ara els centres de dades de la intel·ligència artificial, que consumeixen nivells d'energia enormes. De moment, les intencions em semblen bones, però això ho jutjarem d'aquí a quatre anys. Hem d'estar-hi molt a sobre, i no sé si s'han creat els mecanismes adients per assegurar que els compromisos es compleixen. La meva experiència em diu que amb el govern central no n'hi ha prou amb les bones paraules, i la realitat política actual funciona com si hi hagués un excés d'optimisme.
