La crisi de Rodalies del darrer mes i les restriccions per temes climatològics no només originen problemes de mobilitat; també tensionen tot el sistema productiu i la qualitat de vida de les persones que diàriament es desplacen. Abans d’aquests episodis podíem parlar del privilegi de viure i treballar prop de casa. Avui en dia, amb aquestes circumstàncies, passa a ser una necessitat. El col·lectiu autònom és una de les claus de la solució.
Les dades ens ajuden a entendre per què. A Catalunya, 15 de cada 100 persones ocupades treballen en el règim d’autònoms. Però la mitjana amaga realitats molt diverses. Només set comarques, la majoria metropolitanes o fortament urbanes, se situen per sota d’aquest 15%. En moltes comarques interiors, el pes del treball autònom se situa al voltant del 20% i, en alguns casos, s’acosta o supera el 30%, com a la Terra Alta, el Pallars Sobirà o la Cerdanya.
Tot i que el Barcelonès i comarques adjacents concentren el nombre més alt d’autònoms, el seu pes sobre el total d’ocupats és clarament superior fora de les zones més metropolitanes. A mesura que ens allunyem dels grans nuclis urbans, l’activitat econòmica es construeix sobretot sobre treball per compte propi, negocis locals, tallers, establiments i micro i petites empreses.
El mateix patró es confirma en la dimensió empresarial. Les empreses mitjanes i grans es concentren principalment a la província de Barcelona. A la resta del territori predominen estructures petites. Allà on no hi ha gran dimensió empresarial, el teixit econòmic es basa en iniciatives locals.
També el mapa sectorial varia segons la zona. Els serveis concentren gairebé vuit de cada deu autònoms, especialment a les comarques metropolitanes i litorals. En canvi, a l’oest del país el model és més diversificat. El sector primari arriba a representar quatre de cada deu afiliats en comarques com la Terra Alta i té un pes significatiu en diverses zones lleidatanes. Hi ha, a més, una franja interior amb activitat industrial rellevant i una construcció més intensa en territoris no metropolitans.
Quan el model obliga a separar sistemàticament lloc de residència i lloc de treball, qualsevol incidència que afecti la mobilitat és un factor de vulnerabilitat econòmica
La conclusió és clara: fora dels grans pols urbans, el funcionament econòmic quotidià depèn de negocis petits i del treball autònom. I això és especialment rellevant en un context de mobilitat fràgil.
Quan el model obliga a separar sistemàticament lloc de residència i lloc de treball, qualsevol incidència que afecti la mobilitat és un factor de vulnerabilitat econòmica. No és només un problema de transport; és una qüestió d’organització territorial de l’activitat productiva. I això no es resol únicament millorant infraestructures: exigeix repensar on generem activitat econòmica i com la distribuïm.
Però viure i treballar al territori no vol dir que tothom hagi de ser autònom. Vol dir que hi hagi prou activitat econòmica local perquè una persona pugui trobar feina al seu entorn, sigui com a professional per compte propi o treballant en una micro o petita empresa.
Perquè això sigui possible, els negocis han de vendre. La botiga ha de tenir clients, el taller encàrrecs, el restaurant taules ocupades, l’explotació agrícola sortida per al seu producte, la indústria comandes. I guanyar facturació no depèn només de l’esforç individual; depèn també de l’entorn regulatori, de la planificació municipal i autonòmica, i de les connexions entre territoris.
Aquí entra la visió de país.
No hauríem d’esperar que l’oli servit en un restaurant de la costa provingui de Lleida o de les Terres de l’Ebre? Que els formatges del Pirineu o del Lluçanès arribin als lineals de tot Catalunya? Que els productes transformats aquí tinguin presència preferent al nostre propi mercat i a l’exportació? Cada decisió de compra no és neutra: reforça un model concentrat o contribueix a sostenir activitat al territori.
La cohesió territorial es construeix amb infraestructures de comunicació i logística, però també amb mercat intern i activitat econòmica viable i interrelacionada. Depèn de polítiques que facilitin l’obertura i ampliació de negocis, d’agilitat administrativa, de compra pública alineada amb el territori, d’empreses que traccionin les unes de les altres i d’una ciutadania conscient que cada decisió de consum té impacte.
La cohesió territorial es construeix amb infraestructures de comunicació i logística, però també amb mercat intern i activitat econòmica viable i interrelacionada
Perquè sense vendes no hi ha consolidació. Sense consolidació no hi ha creixement. I sense creixement no hi ha ocupació al territori.
Quan ens allunyem dels grans nuclis urbans, l’autònom deixa de ser una opció professional més i es converteix en condició de possibilitat perquè hi hagi activitat i ocupació. No és només una figura laboral; és una infraestructura econòmica distribuïda.
Si volem un país resilient davant una mobilitat incerta, el suport al treball autònom no pot ser residual ni reactiu. Ha de formar part d’una estratègia territorial compartida. Govern, ajuntaments, empreses i ciutadania tenim una decisió a prendre: continuar assumint un model excessivament concentrat o reforçar un territori capaç de generar activitat allà on la gent viu.
Perquè el debat no és només com ens movem. És quin país volem construir.