Quan comprem un bitllet d’avió, poques vegades sabem ben bé què estem pagant. El seient és el mateix, el vol també, però el preu pot variar enormement d’un passatger a un altre o d’un dia a l’altre. Fins i tot, algunes companyies apliquen un recàrrec en funció del preu del combustible en el moment del vol.
— "A quin preu estarà el querosè el dia de l’embarcament?", es pregunten les companyies.
— "Si puja, exigirem un recàrrec" -segueixen la conversa en solitari-.
—"I si baixa?" -interpel·la, rient, un viatger freqüent-. No cal resposta.
Centenars de vaixells carregats de cru o gas natural liquat -i d’altres matèries primeres- naveguen pels oceans, sense destí immediat, esperant el millor comprador. Són actius financers flotants a l’espera del millor preu. Si puja a Àsia, el vaixell gira cua cap allà. Si Europa paga més, canvia de rumb cap a Rotterdam, Anvers, Hamburg, Marsella o Algesires. I si hi ha escassetat com aquests dies, tampoc tenen massa pressa a vendre.
S’incrementen les regulacions i els tractats comercials entre els països, però la realitat és que el preu del cru ja no és només una qüestió d’oferta i demanda. Malgrat el consens per reduir la dependència del petroli i avançar cap a energies més netes, la geopolítica continua girant al seu voltant. Semblava que 2030, 2040 i 2050 havien de marcar el final de l’era del petroli, però la salut del planeta haurà d’esperar per a més endavant. És, sobretot, una qüestió de poder.
El petroli, que representa entre el 20% i el 30% dels costos d’un vol i del qual depèn prop d’un terç del consum energètic global -encara més a Europa, amb escassos recursos propis-, no té un preu fix ni estable. El determina inicialment l’OPEP, en nom dels països productors, fluctua als mercats internacionals com l’Intercontinental Exchange o el Chicago Mercantile Exchange, i és modelat per grans intermediaris financers que anticipen escenaris i hi aposten. Les grans petrolieres i els nodes logístics acaben decidint cap on flueix l’energia.
Però la importància d’aquest bé estratègic fa que siguin les potències hegemòniques les que, en última instància, condicionen el sistema.
Quan s’escalfa el conflicte amb l’Iran i es posa en risc l’estret d’Ormuz, no cal que el flux físic de petroli s’interrompi del tot perquè el sistema de preus reaccioni
Els grans conflictes al voltant del petroli no han estat mai del tot espontanis ni inevitables. Han estat impulsats, directament o indirectament, pels països dominants -els Estats Units, Rússia, la Xina o, en el seu moment, el Regne Unit- amb l’objectiu de garantir l’accés, el control o l’estabilitat dels fluxos energètics. Des de la crisi de Suez de 1956 fins a l’embargament de 1973; des de la guerra Iran-Iraq de 1980 fins a la del Golf de 1990; de la intervenció a l’Iraq el 2003 a la invasió russa d’Ucraïna el 2022.
L’ofensiva brutal dels Estats Units el febrer passat contra l’Iran que matà l’aiatol·là Alí Khamenei torna a posar en evidència aquesta lògica. Quan s’escalfa el conflicte amb l’Iran i es posa en risc l’estret d’Ormuz, no cal que el flux físic de petroli s’interrompi del tot perquè el sistema de preus reaccioni. Afegeix un nou component a l’equació: el flux físic de petroli pot continuar, però el risc geopolític, logístic i financer s’incorpora immediatament al preu.
Es desfermen així dos grans efectes. El primer és l’escalada generalitzada de preus: afecta les aerolínies, les empreses i els governs, i acaba impactant els consumidors en cada proveïment de combustible, en cada factura energètica i en cada producte que compren. Finalment, arriba als aliments, que representen entre el 12% i el 15% del pressupost familiar. El segon és el component especulatiu que envolta aquests moviments: facilita guanys per a uns pocs que han estat a l’aguait. Malauradament, aquesta factura també s’haurà de repartir entre els compradors finals.
En circumstàncies normals, els preus i els ingressos de la gent juguen al gat i al ratolí. Però quan el sistema entra en tensió, la distància s’eixampla i, malgrat els esforços dels governs d’esquerra, sempre acaba guanyant el gat. No és un fenomen nou: des de la crisi financera de 2008, aquesta bretxa no ha deixat d’augmentar. El resultat és una pressió creixent sobre les classes mitjanes i baixes, que tenen menys capacitat d’adaptació davant d’aquesta volatilitat.
Perquè, al capdavall, el problema no és només el petroli. El mateix passa amb altres matèries primeres: gas, electricitat, carbó, drets d’emissió de CO₂, cereals, cafè, metalls o matèries primeres industrials. És el sistema de formació de preus. Un sistema en què el preu final no reflecteix el cost, sinó l’expectativa, el risc i el poder, que no paga qui pren la decisió, sinó qui es troba al final de la cadena.