Teodor de Mas i Valls (Barcelona, 1973) no té pèls a la llengua per parlar de diners. És una rara avis, ja que, segons assegura, “el sistema està dissenyat perquè no puguem parlar-ne”. Aquest és un dels motius que l’ha portat a escriure els llibres Fer Diners (Columna, 2023) i Gastar Diners (Columna, 2025); al primer dona consells pràctics sobre estalvi i economia domèstica, mentre al segon explica com invertir. Si bé la segona tasca és més senzilla que la primera, De Mas afirma que no tothom sap gastar: “Gastar no és només purament comprar-te un Ferrari, és també pensar en els somnis que teníem amb quinze anys i fer-los realitat quan arribem als 40”.
És autor de Fer Diners i de Gastar Diners. A més d'un, el primer ens pot ser d’utilitat, però, quant al segon, hi ha persones que tenen problemes a l’hora de gastar diners?
Sí, és clar que són una minoria, és més comú el no saber fer diners que el fet de saber-los gastar, o reflexionar sobre com els estem fent servir. Al final, si estem fent diners és per acabar-los gastant, en un sentit ampli, és a dir, invertir, transformar-lo en experiències, en viatges, en fills o en aprenentatges. Gastar no és només purament comprar-te un Ferrari, és també pensar en els somnis que teníem amb quinze anys i fer-los realitat quan arribem als 40.
Però, evidentment, gastar diners és menys important que fer-los, si li preguntes a algú què és més difícil, et dirà que és més difícil fer diners.
Fer diners és fer-se ric? Què és per a vostè la riquesa?
Ser ric no és exactament tenir diners. Tenir diners és una eina que ens pot fer rics o ens pot fer molt pobres, depenent de la dependència que hi tinguem. Els diners els hem inventat els humans, som els únics éssers vius que en tenim. Els animals es guien per temps, per experiències, per viure, per caçar, per menjar... Llavors com que som els únics animals que sabem que morirem, ens hem inventat això dins del que li diuen sistema capitalista. Però si no apliquem aquests diners a tenir temps, coneixements, una família o amics, no serveixen per a res. Per tant, ser ric potser és més aviat tenir temps que no pas tenir diners.
"Ser ric potser és més aviat tenir temps que no pas tenir diners"
Per què ens costa tant parlar sobre els diners?
Per la desigualtat que hi ha. Sempre que parlem de diners amb qualsevol persona hi haurà una desigualtat, és molt difícil, gairebé impossible, que l'altra persona guanyi i gasti el mateix que nosaltres. El sistema està fet perquè no puguem parlar-ne, perquè sempre ens sentirem malament, sigui perquè estem millor que l'altre o perquè estem pitjor. I això de seguida es transforma en enveges, en mèrits, en aquell que l’han ajudat més que a mi, que ha tingut més sort, que haurà fet trampes... Hi ha una enveja latent, no estem gaire preparats per acceptar que el nostre amic o el nostre germà de la mateixa edat guanyi el triple. Això ens costa.
Els americans, els xinesos i altres cultures ho porten millor, perquè enlloc d'enveja el que fan és estimular-se entre ells per intentar progressar econòmicament. Però com a europeus som bastant escèptics, perquè hem viscut moltes guerres i les guerres venien sovint per assumptes econòmics.
En aquest sentit, quin pes té l'educació financera i quina nota posa a Catalunya en aquesta matèria?
Fa anys es va escriure que influïa força la religió, i la cultura catòlica està molt basada a no poder parlar de diners, s’associen amb el dimoni, i és millor que quedin fora de l’entorn familiar i amistós. En el cas de cultures més protestants, en canvi, no es veuen com l’enemic sinó com una eina útil. Llavors, a Catalunya, per part de la cultura catòlica ens veiem perjudicats, a més hem viscut una guerra civil i un franquisme molt llarg, en què els veïns es denunciaven entre ells sovint per temes de diners i enveges, i acabaven o afusellats o a la presó, i tot això ha fet que s'hagi parlat molt menys de diners, igual que de política, cultural, orígens, etcètera.
En general, a Europa el tema dels diners el portem més aviat malament, i dins del continent, els catalans segurament som els que pitjor ho portem. Estem força traumatitzats i ens costa molt parlar lliurement de diners. Crec que hauríem d'aprendre una mica dels americans en aquest aspecte.
Bé, ara tenim programes de televisió en què es pregunta als convidats pel seu patrimoni. De mica en mica...
Exacte (riu). Però estem a anys llum de països com la Xina. Jo vaig estar molts anys anant-hi, i em sobtava que la guia xinesa que ens acompanyava pujava en un taxi i el primer que feia amb el conductor era donar-se la targeta i preguntar-se el sou. La filosofia era, “jo soc taxista, però vull que el meu fill sigui guia i progressi com tu. Guanyes 160.000 iuans l’any? Doncs jo vull que el meu fill estudiï el mateix, que parli molt bé l’anglès, i vagi a una determinada universitat”. Els xinesos no competeixen entre ells, competeixen contra el sistema.
L'educació financera ha de venir de casa, de l'escola, o de totes dues?
Ve de casa, segur. I el que hauria de ser en un món ideal és que també vingués de l'escola i dels mitjans de comunicació, perquè fos una mica més igualitari i no hi hagués una discriminació en funció de la família que t’ha tocat. Tal com està ara muntat, sembla que als rics ja els va bé que sigui així, perquè és una qüestió que s’hereta, i l'escola no està fent el seu rol d'igualar aquesta situació, i ensenyar als alumnes a parlar de diners igual que els ensenyen a tots a sumar o a parlar anglès. Si no ens ho ensenyen a l'escola o als mitjans vol dir que ens estan discriminant. El sistema és així a propòsit, és casualitat, és mala fe? Sembla que sigui mala fe, quin és el motiu pel qual no hauríem d'ensenyar a la gent a parlar de diners si vivim en un món capitalista on aquests ho són quasi tot?
Qui surt guanyant que la majoria de la gent no tingui diners? Els rics. I els rics tenen l’avantatge que els han explicat a casa, per tant, això és el que hauríem d'intentar arreglar i equilibrar. O bé l'escola comença a explicar-ho una mica, o bé els mitjans, o sinó els joves se’n van a Internet amb el risc que els enganyin, perquè, és clar, sempre hi ha aquest risc.
O al Fer diners. Quin és el mètode que defenses en el llibre?
Primer de tot és ser conscient i poder parlar de diners, sigui individualment, amb parella o amb família. Tocar de peus a terra i ser conscients del que guanyes i del que gastes. El gener és un bon mes per seure amb la parella o amb un mateix i fer un Excel amb els ingressos nets, les despeses netes, calcular la capacitat d’estalvi, etcètera. A partir d'aquí, confeccionar un pressupost i veure què ens podem permetre i què no. Si treballem és per poder viure, però també per poder estalviar perquè, si no ho fem, el dia que ens facin fora de la feina, ens posem malalts o ens separem, passarem fam. I com que estadísticament això és molt probable que passi, el que hauríem de fer és anar estalviant perquè la vida no ens sorprengui.
"Ara no hi ha l’atur que hi havia abans, però hi ha molts catalans i catalanes treballant que són pobres"
És curiós sentir persones que diuen, “ostres, tinc 50 anys i m'han fet fora de la feina, no ho havia previst”. Com és que no ho havies previst? Sempre ha sigut així, és un fet força previsible. No cal estalviar com bojos, però sí per protegir-se a un mateix.
És un mètode aplicable per a tothom? Pot, per exemple, una mare divorciada que combina dues feines per sostenir els seus fills i arribar a final de mes aturar-se, fer un Excel i crear un pla d’inversió?
Considero que com més complicada sigui una situació, més important serà buscar-li una solució. Si a un li sobren molts diners, potser no li cal ni ser conscient del que ingressa i del que gasta, en canvi, com més justa sigui la situació més necessari serà posar-hi remei. I de vegades la solució passa per tocar de peus a terra. Fa temps va contactar amb mi una dona que no arribava a final de mes, però tenia la parella vivint a casa sense fer cap contribució. En el moment que li va demanar una aportació va arreglar la seva situació, va deixar d’assumir tots els costos logístics de tenir una casa i de mantenir a un aprofitat, i va poder començar a estalviar. Es tracta d’afrontar una mica la realitat, és com si el seu fill es desperta un dia i diu que vol estudiar a Esade. Quant val un any a Esade? Doncs és possible que li toqui anar a l’Autònoma.
I també pot passar al revés, que el problema sigui que a un li vagi molt bé econòmicament.
És això realment un problema?
Pot ser-ho, sí. Recordo l'any 2009, quan de cop em van apujar el sou un 50%. Això em va crear molta angoixa, potser estic una mica sonat (riu), però m'angoixen molt més les pujades fortes d'ingressos que no pas les baixades, perquè davant d’aquestes darreres no es pot fer res més que quadrar el pressupost de la manera que sigui, i en tot cas espavilar i trobar una altra feina. En canvi, amb un augment considerable d’ingressos pots fer moltes coses, tens moltes opcions, però és important tenir seny, ser raonable, aprofitar per augmentar l’estalvi i acostar-se a la llibertat financera.
En l’actualitat, la falta d’estalvi és un problema d’educació financera o de poder adquisitiu?
En clau catalana hem millorat en un aspecte i hem empitjorat en un altre. Recordo que quan vaig sortir de la universitat el gran problema que hi havia era l’atur. Hi havia tant d’atur que moltes feines, com ara asseguradores, immobiliàries, mitjans de comunicació, etcètera, que t’oferien començar a treballar sense cobrar. I hi havia gent que ho acceptava només per l’experiència, era un mercat completament rebentat. Ara opino que això no és així, trobar feina és més fàcil, hi ha molta més feina que abans, però el problema és que, amb les feines actuals, a molta gent no li dona per marxar de casa, perquè tant l'habitatge com el nivell de vida ha pujat molt més que els sous, que fa quinze anys que estan estancats.
Hem canviat el problema, ara no hi ha l’atur que hi havia abans, però hi ha molts catalans i catalanes treballant que són pobres, que no poden ni llogar ni comprar un habitatge, ni tenir dos fills, ni comprar un cotxe, ni anar-se'n de vacances. I hem de veure com arreglem aquesta situació, ja que aspirem a nivells de vida del nord amb nivells salarials del sud. I tot aquest problema, a Catalunya es resum amb la crisi de l’habitatge.
De fet, vostè en alguna ocasió ha defensat l'opció de compartir pis no només com una necessitat econòmica, sinó també com una opció vital. És realment una opció interessant, o estem romantitzant una alternativa precària?
A mi, sincerament, no em sembla malament compartir. De fet, sempre he compartit, no he viscut mai sol. Vaig començar compartint un pis d'estudiants quan vaig anar a estudiar a Alemanya, a França vaig viure en una residència, després vaig tornar a Alemanya no només per compartir pis, sinó també habitació, quan vaig venir a viure a Barcelona de seguida vaig anar a viure amb la meva parella, que també és compartir, i, a més, rellogàvem una o dues habitacions... I és una filosofia de vida heretada, la meva àvia, quan era gran, va trobar una ONG que li posava un estudiant a casa, així aquest tenia un lloguer barat a canvi d’ajudar-la a pujar les bosses de la compra. Tot això és compartir.
"Si Rodalies funcionés com un rellotge podríem viure tots molt més lluny del centre, i si tots poguéssim viure més lluny del centre, automàticament els preus dels pisos baixarien"
Jo crec que en el futur, tal com està el panorama immobiliari, amb un nombre d'habitatges que no creix prou de pressa, i tenint en compte que cada vegada som més persones a la Terra, l'única opció que ens quedarà serà compartir. Per tant, no sé si ho hem de romantitzar o ho hem de donar per bo, però el camí va per aquí.
Si la societat tendeix a compartir pis els índexs de natalitat s’ensorraran...
Sí que hi ha un risc si optem per aquesta via, o més aviat si ens obliguen, perquè el problema és que ens obliguen. La natalitat es pot veure afectada, i és el que està passant. I està passant pel que li comentava, perquè la diferència entre el nivell de vida i els sous està descompensat, i això és el que fa que no es puguin fer més famílies, que no es puguin fer parelles noves, que no es puguin tenir prou fills, etcètera.
Com considera que s’ha d'afrontar la crisi de l'habitatge?
El problema número u de l'habitatge és Rodalies. Si Rodalies funcionés com un rellotge podríem viure tots molt més lluny del centre, i si tots poguéssim viure més lluny del centre, automàticament els preus dels pisos baixarien, perquè no hi hauria tanta pressió per viure a l'Eixample o a Gràcia, perquè no caldria. Però això no és possible perquè l'experiència ens diu que Rodalies falla, i això vol dir que arribem tard a la feina i ens acaben acomiadant.
D’altra banda, també caldria que els ajuntaments donin llicències per construir habitatges d'una manera molt més ràpida i molt menys burocràtica. Com pot ser que algú que vol fer pisos en un terreny hagi d’esperar tres anys per rebre la llicència perquè pugui començar a construir-los? Aquests tres anys ho encareixen i dificulten tot molt més. I també hi ha un problema de finançament, els bancs no poden finançar com el 2008 perquè Europa els hi prohibeix, no els hi deixa finançar el sol, ni les promocions si no estan totes molt venudes, i això li ho complica tot al promotor que no té prou diners.
Tenint en compte, d’una banda, les dificultats que vivim a escala nacional, i, de l’altra, l’actual incertesa geopolítica, com hem de protegir la nostra economia domèstica?
Partint de la base que, com li comentava, cobrem sous del sud i volem tenir un nivell de vida del nord, el que està fent molta gent, generalment jove, és senzillament anar-se'n a viure a un altre país. Si estem a la Unió Europea, on no hi ha fronteres, i resulta que a Amsterdam cobres el doble o el triple i el nivell de vida és més o menys el mateix, i vols tenir fills i aquí no pots... doncs l’opció més senzilla ara mateix és marxar. La meva recomanació per qui sigui, inclosos els meus fills, és que si aquí la situació és complicada, tenim un govern inoperant que no sap arreglar les coses, i parles idiomes, ves-te'n.
Fer Diners, Gastar Diners... té al cap un tercer llibre per completar la trilogia?
Sí, el tercer ja el tinc escrit, i tracta sobre tot allò a què li hauríem de dir que no per fer diners. Al llarg de la vida hem de fer renúncies, cada any en fem, i hem de saber a què cal dir que no perquè els diners ens vinguin.