Aquests darrers dies hem sabut que el BBVA ha comunicat formalment al regulador del mercat de valors (CNMV, Comisión Nacional del Mercado de Valores), per fi, la seva intenció llançar una opa sobre el BancSabadell per tal de recavar-ne la preceptiva autorització. Mentre els tràmits legals van avançant pesadament -tenim per mesos d’opa- algunes coses van canviant, com és la participació dels principals accionistes al capital del Banc Sabadell, un àmbit on recentment s’hi han detectat algunes modificacions rellevants. Els canvis registrats oficialment han estat els següents:
- El 14 de maig, el banc central de Noruega, instrument inversor del fons sobirà d’aquell país, va anunciar que reduïa la seva participació al banc des del 2,99% que posseïa, fins l'1,82%.
- Des del 14 de maig, BlackRock ha anat movent la seva participació entre el 3,8% i el 3,9%. Ha comunicat canvis més de deu cops en aquest període, sempre dins de la forquilla indicada.
- El 21 de maig, Dimensional va comprar accions, per situar-se en el 3,8%, per sobre del 3% que acumulava fins al moment.
- El 22 de maig, el fons Millenium va augmentar la seva participació, per quedar-se en un 2,1%, quan abans atresorava un 1,95%.
- Cinc dies més tard, el 27 de maig, DWS va incrementar lleugerament el seu pes, passant del 0,9% a l’1,1%. Tres dies abans havia fet el moviment invers. I el 23 de maig havia reduït la seva participació del 2,76% fins a quedar-se lleugerament per sobre de l’1%. DWS és una important firma d’inversió escindida del DeutscheBank el 2018.
A banda d’això, en les darreres hores ha corregut el rumor que BlackRock havia desfet gairebé totes les seves posicions al banc català, però els registres oficials encara no recullen aquesta eventualitat. En tot cas, aquest eventual moviment s’interpreta com una aposta clara pel fracàs de l’opa.
Però anem al tema de què volíem parlar, com són les compres i fusions que ha dut a terme el BBVA al llarg de la seva història moderna. La principal fusió va ser la que van pactar el 1988 les dues principals entitats biscaïnes, el Banco de Bilbao i el Banco de Vizcaya, que va donar com a resultat una entitat anomenada BBV. El nou banc va néixer amb un període de copresidència per part de Pedro Toledo (Vizcaya) i José Ángel Sánchez Asiaín (Bilbao), però la mort prematura de Toledo el desembre del 1989 va alterar els equilibris de poder, una situació que va propiciar l’ascens al poder d’Emilio Ybarra Churruca.
El 1988, el Banco de Bilbao i el Banco de Vizcaya van pactar la seva fusió, donant com a resultat el BBV
Si els plans inicials passaven perquè el 1992 Sánchez Asiaín fes una passa enrere i deixés el comandament únic a Toledo, en aquell moment la situació obligava a tornar a dissenyar la difícil coexistència entre les cultures Bilbao i Vizcaya. La crisi va durar setmanes, i es va resoldre recuperant la figura del president únic que, com hem dit, seria Emilio Ybarra, màxim accionista individual de l’entitat i clar representant de les poderoses famílies de Neguri.
Uns anys abans d’aquesta operació, i quan el Vizcaya encara anava per lliure, aquesta entitat havia entrat al capital de Banca Catalana, a la que va acabar absorbint temps després. L’entrada es va produir el 1984, just després d’un procés de sanejament de Catalana, que havia estat prop de la fallida un parell d’anys abans. La desaparició de la marca de les quatre barres obliqües va arribar l’any 2000.
L’any 1999 va començar amb moviments al sector bancari estatal. El 15 de gener d’aquell any, la banca d’origen públic Argentaria va veure com les seves accions es disparaven un 12% en una única sessió borsària. La raó no eren pas intrínseques a aquesta entitat, sinó que era la reacció del mercat a la notícia del dia: la fusió entre dos dels principals bancs estatals, el Santander i Central Hispano. Estava clar que el mercat descomptava que Argentaria seria engolida per l’altre gegant del sector, el BBV.
Per cert, cal explicar que Argentaria era una estructura formada el 1991 a partir de la integració de diverses entitats de caràcter públic, com eren el Banco Exterior de España, la CajaPostal, el BancoHipotecario i els bancs de crèdit local, agrícola i industrial. D’ençà del 1993 va ser privatitzada de manera gradual, mentre que l’Estat mantenir una “acció d’or” per poder vetar operacions inconvenients. Finalment, la tardor del 1999 es va dur a terme la fusió esperada entre el BBV i Argentaria, de manera que els biscaïns van afegir una nova lletra al seu nom, passant a ser BBVA.
La tardor del 1999 es va dur a terme la fusió esperada entre el BBV i Argentaria
Per veure més digestions societàries del BBVA caldria esperar la crisi financera encetada el 2008, perquè a partir d’aquell moment el sistema de caixes d’estalvis es va ensorrar com un castell de cartes i un dels principals beneficiaris van ser els biscaïns (que ja no ho eren tant, perquè l’any 2001 les famílies de Neguri, inclòs el president Ybarra, van perdre el control de l’entitat en benefici del contingent que havia arribat procedent d’Argentaria). A conseqüència de la crisi, un grup de caixes d’estalvi catalanes format per Caixa Terrassa, CaixaSabadell i Caixa de Manlleu van unir-se en una entitat anomenada Unnim, que no va servir per assegurar la seva supervivència, perquè el 2012 tot el paquet va ser traspassat al BBVA. Tres anys més tard, la que havia estat segona caixa catalana, Caixa Catalunya, va caure estrepitosament i va acabar també en mans dels biscaïns.
Ara falta per veure si el Banc Sabadell serà la darrera compra del BBVA a Catalunya o si, al contrari, l’entitat vallesana superà l’escomesa i podrà continuar caminant sola.