Escolta l'article ara…
Un dia del 1908, el rellotger Hans Wilsdorf recorria Londres amb autobús quan, sobtadament, un follet se li va aproximar a l’orella i va pronunciar una paraula: Rolex. Una història estrambòtica, però era el que Wilsdorf relatava quan algú s’interessava per l’origen de la marca de rellotges que ell mateix va fundar. Existís o no el follet, el cert és que aquesta marca va esdevenir un èxit mundial i que manté el prestigi intacte encara en els nostres dies.
Costa molt conèixer dades financeres fidedignes de l’empresa que Wilsdorf va fundar, però s’estima que la seva facturació durant el darrer exercici tancat, el 2025, es va enfilar fins als 11.700 milions d’euros, la qual cosa li podria permetre generar fàcilment uns beneficis superiors als 3.000 milions anuals.
Però en aquest cas no ens interessen els seus números i ni tan sols la qualitat d’aquests rellotges de disseny suís, sinó la forma jurídica del negoci, perquè el 1945 Wilsdorf va crear una fundació a la qual va traspassar totes les accions de la companyia. Vuit dècades després, tot continua igual, de manera que es pot constatar que el líder mundial dels rellotges d’alta gamma no té inversors privats, ni cotitza a borsa, ni pot ser comprat per ningú. Sens dubte, no és l’estructura de propietat que tenen avui dia la majoria de les multinacionals, però ni de bon tros és un cas únic, com veurem tot seguit.
Un altre cas paradigmàtic el trobem a Suècia, i ens connecta amb la família més rica i poderosa d’aquell país. Quan el matrimoni format per Knut Agathon Wallenberg i Alice Olga Constance Nickelsen va saber que no tindrien descendència, Wallenberg va decidir crear un eixam de fundacions per traspassar-hi tot l’ingent patrimoni empresarial que posseïa. Això succeïa el 1917, i avui dia, més d’un segle després, les conegudes com a The Wallenberg Foundations són titulars de paquets accionarials clau a grans multinacionals com ABB, AstraZeneca, Saab, Ericsson o Electrolux, tot plegat amb un valor de mercat estimat en uns 278.000 milions de dòlars.
No sortim de Suècia, perquè a aquell país trobem un altre dels casos destacats de fundació empresarial, i és el que afecta el fabricant de mobles Ikea. Això sí, la seu de les tres fundacions que es reparteixen el patrimoni de la multinacional és a fora del país escandinau, perquè mentre Stichting INGKA Foundation està ubicada als Països Baixos, Interogo Foundation i Inter IKEA ho estan a Liechtenstein. La primera d’elles va ser creada el 1982 per Ingvar Krampad, el fundador de la multinacional del moble. Té com a principal actiu la xarxa de botigues Ikea que hi ha escampades pel món. Per la seva banda, Interogo va ser creada el 1989 i és la propietària d’Interogo Holding, la societat que gestiona les inversions que no formen part del negoci medul·lar. Finalment, Inter IKEA és la titular de la propietat intel·lectual dels productes del fabricant de mobles.
A Suècia hi ha diversos casos de grans fundacions empresarials: des de The Wallenberg Foundations a Ikea
Han passat gairebé dos segles des que la família Bertelsmann va posar en marxa el seu negoci editorial i amb el pas del temps s’ha convertit en una de les principals multinacionals del sector. Els hereus del fundador, la família Mohn, han mantingut el control del grup, però tant a través de ser-ne accionistes, com mitjançant diverses fundacions. L’esquema de propietat indica que el 20% de les accions estan de manera directa en mans de la família, mentre que el 80% restant pertanyen a una societat, que alhora és titular del 100% dels drets polítics d’aquestes accions, i que està vinculada a les fundacions familiars.
La marca Baxi ens sona per un doble motiu: per una banda, van ser patrocinadors durant anys d’un dels equips de bàsquet amb més solera del país, el Bàsquet Manresa, i per una altra, el 2005 van adquirir el vertical de negoci de calefacció d’una de les principals multinacionals catalanes, Roca. La multinacional Baxi pertany al grup neerlandès BDR Thermea Group, l’únic accionista del qual és una fundació.
I per tancar aquest recull de multinacionals el capital de les quals en mans d’una o més fundacions, recuperem el cas de la danesa Novo Nordisk, fabricant del cèlebre Ozempic, de la que vam parlar a començament d’aquest any. La farmacèutica té dues tipologies d’accions que difereixen en funció dels seus drets polítics, en un esquema similar a la de la catalana Grifols. La Fundació Novo Nordisk (Novo Nordisk Fonden) té un 28% del capital, però controla el 77% dels drets de vot, de manera que és qui controla realment l’empresa.
El cas de la Fundació "la Caixa"
Totes aquestes fundacions no són ni molt menys un llistat tancat, sinó que ens podríem estendre durant molta estona explicant casos i alguns d’ells d’empreses molt conegudes, com és el cas de Bosch o de Calsberg, entre d’altres. Algú podria pensar que en aquest recull podríem incloure el binomi CaixaBank-Fundació Bancària “la Caixa”, però més enllà de la coincidència en l’estructura de la propietat —és cert que parlem d’una fundació que és la màxima accionista d’un banc—, la seva existència respon a raons completament diferents al que hem vist aquí.
L’hecatombe de les caixes d’estalvis fruit de la crisi financera encetada el 2008 va derivar en canvis legislatius enfocats a fomentar les societats per accions dins de l’àmbit bancari, en detriment de les estructures de propietat associatives, com eren les caixes. En aquesta dinàmica, “la Caixa” va optar per escindir la seva activitat creditícia a una nova entitat que va ser batejada com a CaixaBank. Inicialment, “la Caixa” tenia una majoria gairebé total de les accions del nou banc, però el pas del temps i les ampliacions de capital han anat minvant el seu poder, en procés que anirà a més en el futur. Per tant, l’existència d’aquesta dualitat fundació-empresa té molt poc a veure als casos vistos.
Més enllà de la seva activitat filantròpica —que la tenen—, en general, l’existència d’aquestes entitats no mercantils i sense ànim de lucre que són les titulars últimes de grans multinacionals respon a la voluntat de les famílies fundadores del negoci de protegir el patrimoni empresarial i evitar la seva disgregació.
No deixa de ser curiós que qui té grans negocis a les mans consideri que la millor manera de perpetuar una societat anònima és situar-la sota l’empara d’una entitat que no ho és
No deixa de ser curiós que qui té grans negocis a les mans consideri que la millor manera de perpetuar una societat anònima és situar-la sota l’empara d’una entitat que no és societat anònima, un discurs absolutament oposat a allò que sentim sovint en el món del futbol on alguns gurus insisteixen en el fet que la manera més segura de protegir el futur de determinats clubs és transformar-los en SAE. Recentment, el president del Real Madrid, Florentino Pérez, va exposar aquesta motivació en el seu intent de transformar el model de propietat del club que presideix i també sovint hem sentit opinions alineades amb aquesta dins l’entorn del FC Barcelona.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat