El 1958 Henry II va exclamar: "Jo soc el capità d'aquest vaixell, i penso continuar sent-ho mentre el meu nom estigui inscrit a la proa". Sovint recorria a arguments com ara "el meu nom està gravat a l'edifici" per justificar decisions arbitràries.
La seva vida personal també havia canviat: havia comprat un "Versalles en miniatura". Una de les seves filles va dir: "Sempre estava fora, o tornava de la feina quan ja estàvem ficades al llit. Teníem un arbre de Nadal, i regals i tot això. Però, en retrospectiva, penso que hauríem estat més felices tenint menys regals, però gaudint més dels nostres pares". Charlotte i Anne eren les protectores del seu germanet Edsel, amb grans problemes d'ansietat alimentària. La seva esposa no estava a l'altura del paper que li corresponia com a dona d'un alt executiu, però tenia un activisme social que va vincular el nom de Ford a les bones causes. Va introduir un element glacial en les seves relacions matrimonials.
Henry II va començar a beure sense moderació per procurar-se l'alegria i la vitalitat que fessin la seva vida més intensa. Va començar a visitar prostíbuls elegants a París. "Se sentia culpable per haver destruït els seus germans i per haver convertit el nom del seu pare en un motiu de riure en haver permès el desastre de l’Edsel. Però també sentia que ell era qui havia assumit la responsabilitat i dedicat tota la seva vida a la companyia, quan aquesta havia estat en perill. Ara la vida se li escorria entre els dits".
El 1960 Robert McNamara va ser nomenat president, però setmanes després John F. Kennedy li va oferir el càrrec de secretari de Defensa. Va ser un cop tremend per a Henry: "Vaig passar anys preparant-ho. És el primer president que no pertany a la família. Després de tots aquests anys de preparació, ens deixa. No puc creure-ho. Què puc fer ara?", va preguntar-se.
El 1965 Henry II va desmantellar la troica designant Arjay Miller com a president. Expert en xifres, no obstant això, era cec quant al producte i mancava absolutament de carisma
Henry va concebre el que va denominar l'Oficina Executiva, un triumvirat, "un camell amb tres gepes", segons la majoria de l'empresa. El 1965 Henry II va desmantellar la troica designant Arjay Miller com a president. Expert en xifres, no obstant això, era cec quant al producte i mancava absolutament de carisma. Quan es va veure clarament que el Maverick, un dels nous models amb l'empremta de Leo Iacocca, tindria un èxit enorme, un grup d'executius principals de la Ford va lliurar a Henry un expedient que contenia un ultimàtum: "O se’n va ell o ens n'anem nosaltres". Enfrontat a la possibilitat d'una renúncia en massa, Henry no va tenir elecció.
El que més havia tractat d'evitar en la seva vida de negocis era que el comparessin amb el seu avi. Era gairebé una fòbia. The New York Times l’acusava de posseir tant poder com ell i d’utilitzar-lo de la mateixa manera capritxosa.
Eleanor va convocar un consell de família per investigar com era possible que Charlotte, la seva neta gran, s'hagués embolicat amb un home més gran que el seu pare, un playboy internacional amb problemes amb el govern dels Estats Units i amb l'Església catòlica. Totes les dones Ford havien mantingut les aparences davant l’esgarriament dels homes, històricament, per preservar l'estàndard de la família Ford. La seva germana Anne va anunciar la seva intenció de contreure matrimoni amb un playboy amb qui la seva mare havia iniciat una relació com a revenja contra el seu exmarit.
Henry II recelava del poder en si mateix, particularment en el context d'un negoci familiar, recordant la manera en què havia afectat el seu avi quan el va tenir
Henry II era una paradoxa. En molts aspectes era una regressió a la figura del seu avi, un home de poder immens; tanmateix, hi havia en ell més trets del seu pare. Recelava del poder en si mateix, particularment en el context d'un negoci familiar, recordant la manera en què havia afectat el seu avi quan el va tenir, i la manera en què havia afectat el seu pare quan es va usar en contra seva. Per això seguia interessat a instal·lar el sistema gerencial de la General Motors, en el qual veia un antídot contra el culte a la personalitat —culte de les prerrogatives del qual, no obstant això, gaudia de grat.
Ningú no s'adonava que la seva personalitat s'havia format en el marc d'una negació i ocultació gairebé obsessives de la seva pròpia família, malgrat el fet que tots els Ford semblessin necessitar l'alcohol com a mecanisme d'alliberament. No sols havia lluitat per afirmar la seva pròpia personalitat davant el monstre destructiu que havia aixafat el seu pare, sinó que també havia tractat, a la seva manera emotivament inexpressiva, d'obrir un espai familiar per al desenvolupament individual dels seus integrants. Els resultats eren desmoralitzadors, tant per a ell com per als altres. Charlotte, particularment, continuava donant lloc a una publicitat tan extravagant i degradant que Henry es preguntava si era una manera de ferir-lo indirectament.
La seva mare expressava molt clarament que ell l'havia desil·lusionada. La seva germana Dodie, encara força vinculada a ell, no havia tingut gaire èxit a la vida. El seu fill Alfred s'havia unit al moviment religiós hindú de la Consciència Krishna. La seva filla Eleanor tenia tantes incerteses sobre la seva família que a vegades negava el seu cognom.
La família li havia imposat la responsabilitat de ser el seu líder per després censurar-lo com la seva ovella negra. Però Henry II mancava de l'autocompassió que havia enfonsat els seus germans. El seu control sobre l'empresa podia haver començat com una necessitat; si així havia estat, feia molt de temps que s'havia convertit en una elecció deliberada.
A la penúltima entrega dels Ford podem veure com el lideratge, a més d’una responsabilitat, pot ser un pes; el contrast entre el poder empresarial i la vida familiar; el pes de l’ego i el fracàs familiar. Ens podem plantejar qüestions com: quina és la nostra definició d’èxit com a família empresària? Pot diferenciar-se el lideratge empresarial del familiar? Com són les relacions intergeneracionals?