75 euros cada mes

Pago 75 euros cada mes per un traster on, entre altres coses, guard una part dels llibres que he anat acumulant durant la vida. Vaig arribar a tenir-ne uns 2.000. Al pis nou només els he reservat 50 centímetres de lleixa.

No els vol cap llibreria de vell. Tampoc els meus fills. Ni jo mateix estic disposat a pagar els metres quadrats necessaris per tenir-los tots a casa. Pago 900 euros anuals per ajornar la decisió sobre què fer-ne. Podria comprar un portàtil nou cada any; l’iPhone màxim cada dos anys. Sense bategar els ulls.

No soc una excepció. Les empreses que buiden pisos després d’una herència, un divorci o una mudança troben biblioteques senceres que ningú no reclama. Primer proven de vendre els llibres. Després, de regalar-los. Sovint no els vol ningú. Ni de franc. Pesen, fan pols, ocupen espai i la vida s’ha fet més líquida que no pas les prestatgeries.

Les editorials coneixen perfectament el problema. Una llibreria situada al carrer Major paga massa per cada metre quadrat per mantenir eternament un llibre que no compra ningú. Les novetats desplacen els títols anteriors, els exemplars tornen als distribuïdors i una part acaba triturada i convertida en pasta de paper. No és una anomalia del món tecnològic: és el funcionament habitual de la indústria editorial. No cal anar a Silicon Valley per trobar una trituradora de llibres.

Si vols saber-ne més

 

   

Benjamí Villoslada-Prohibit escriure acompanyat

A principis del 2024, Anthropic va posar en marxa el Project Panama. Un document intern el descrivia com l’esforç per «escanejar destructivament tots els llibres del món». L’empresa no volia que se sabés. La discreció no era gens elegant —aquest és el seu error— però s’entén que imaginassin els titulars: una empresa d’intel·ligència artificial compra milions de llibres, els talla el llom amb una guillotina hidràulica, escaneja les pàgines a gran velocitat i envia el paper a reciclar. Sembla una distopia de Ray Bradbury, fins que penses que és molt avorrida perquè passa cada dia amb una bona part dels llibres que no es venen.

Anthropic va gastar desenes de milions de dòlars comprant exemplars, sovint en lots de desenes de milers, a venedors de llibres usats com Better World Books i World of Books. Després de digitalitzar-los, els incorporava a una biblioteca de recerca interna i els emprava per entrenar els models que fan funcionar Claude. El paper desapareixia. El llibre, entès com a text, quedava conservat.

Quan una editorial tritura un estoc, el paper torna al circuit convertit en pasta —bé, potser queda algun PDF en un ordinador de sobretaula perdut dins una oficina anodina. Anthropic, abans de reciclar el paper, en preservava cada paraula. Els exemplars perdien el llom, però el contingut adquiria una segona vida. Potser una vida més llarga que la que haurien tingut esperant un comprador dins un magatzem tipus el de la darrera escena d’un film d’aventures que no esmentaré per a no fer espòilers —comença per Indiana i acaba en Jones; no he dit res de cap arca perduda.

"Confondre l’obra amb cadascun dels seus recipients permet presentar qualsevol trituradora com una foguera"

Per això convé distingir un llibre d’un exemplar. Una primera edició dedicada per l’autor, amb anotacions del propietari o de la qual només queden unes poques unitats és també un objecte cultural. Un exemplar industrial produït per milers és un recipient. Confondre l’obra amb cadascun dels seus recipients permet presentar qualsevol trituradora com una foguera. Hem perdut el cap?

També convé separar la propietat de l’exemplar dels drets sobre l’obra. Comprar un llibre no permet imprimir-ne mil còpies i vendre-les. Però sí que permet llegir-lo, regalar-lo, pintar-lo, emprar-lo per falcar una taula o destruir-lo. És teu. El jutge William Alsup va aplicar precisament aquesta distinció. Anthropic havia comprat legítimament els exemplars i els substituïa, un per un, per còpies digitals internes que no venia ni distribuïa. El tribunal va considerar que aquesta conversió de format i l’ús dels textos per entrenar els models constituïen un ús transformador.

"Podem censurar la pirateria sense inventar un pecat nou: haver destruït allò que havien comprat"

Els 1.500 milions de dòlars que Anthropic va acceptar pagar no corresponen als llibres comprats, escanejats i reciclats. Corresponen a obres incloses dins els més de set milions de llibres que l’empresa havia descarregat anteriorment de biblioteques pirates. El tribunal va separar clarament les dues conductes: comprar i digitalitzar, per una banda; piratejar, per l’altra. L’acord va rebre l’aprovació judicial definitiva el juliol del 2026. Podem censurar la pirateria sense inventar un pecat nou: haver destruït allò que havien comprat.

La història encara ha tingut un altre episodi. L’agost del 2026, el mitjà 404 Media volia descobrir qui hi havia darrere una comanda anònima d’un miler de llibres feta a través de la plataforma Biblio. Amb la col·laboració del llibreter, va amagar un AirTag dins un dels volums. El localitzador va permetre seguir l’enviament fins a unes instal·lacions d’Amazon a Las Vegas on els treballadors tallaven els lloms dels llibres i n’escanejaven les pàgines. 

El mètode, tanmateix, hauria de provocar com a mínim una altra discussió.

Algú va vendre una cosa, va cobrar-la i hi va amagar un dispositiu per continuar observant-la després del lliurament. El venedor es va reservar clandestinament el dret de saber què feia el comprador amb un objecte que ja no era seu. Va vendre el llibre, però hi deixà fermada una corretja invisible. Milers ho aplaudeixen, i ho torno a dir: hem perdut el cap?

"Hem perdut el cap? On és el dret a la privadesa amb les coses que hem pagat i tenim a casa amb la punyetera porta tancada?"

Per veure més clarament el principi, basta traslladar-lo a una compra domèstica avorrida. Mercadona coneix la meva adreça quan m’ha de dur la compra a casa. Aquesta informació li serveix per lliurar-me-la. No li dona dret a amagar un AirTag dins els cogombres per descobrir si en faig una amanida o una festa sexual.

M’és igual si em faig pesat amb la pregunta: hem perdut el cap? On és el dret a la privadesa amb les coses que hem pagat i tenim a casa amb la punyetera porta tancada?

Si un llibreter considera que un exemplar és únic, irreemplaçable o massa valuós per acabar dins una guillotina, té una solució impecable: no vendre’l. Pot retirar-lo del catàleg, donar-lo a una biblioteca, trobar-li un comprador que accepti conservar-lo o viure amb ell fins que es mori —no està garantit que els hereus el mantinguin. El que no pot pretendre és vendre’l, cobrar-lo i mantenir després una tutela secreta sobre la propietat aliena.

Si vols saber-ne més

 

   

Benjamí Villoslada-La factura que ningú no ha vist i que tothom s'ha cregut

Obscur no vol dir únic. Descatalogat tampoc no vol dir irreemplaçable. Molts dels llibres adquirits massivament per les empreses d’IA feia anys que acumulaven pols i multitud d’insectes microscòpics. Per als venedors eren estoc mort (ho subratllo: mort) fins que va aparèixer un comprador que no negociava gaire el preu. L’escàndol moral va arribar després de cobrar.

Entenc la tristesa que provoca veure com una màquina talla el llom d’un llibre. Jo mateix conservo milers d’exemplars perquè em costa desprendre-me’n. Però el meu afecte no canvia la realitat. Els llibres pesen, ocupen espai, són un niu de pols, al·lèrgens diversos i no viuen simplement perquè continuïn intactes dins una capsa.

Qualque dia deixaré de pagar el traster. Algú seleccionarà uns quants volums i la resta acabarà on acaben tants llibres que ningú no vol. Si abans de convertir-se en cartró poguessin conservar les seves paraules i ensenyar alguna cosa a una persona o a una màquina, em costaria dir-ne destrucció. Els llibres d’Anthropic varen perdre el llom i guanyaren una posteritat. Els meus encara tenen el llom intacte, però fa anys que ningú no els obre. No tenc clar quins són més morts.