A favor de la regularització

12 de Febrer de 2026

Fa uns dies, l’amic Xavier Roig escrivia en aquestes pàgines un article sobre la immigració. No només comparteixo l’eix central de la seva tesi -la immigració massiva dels darrers 25 anys ha afavorit a Catalunya un model econòmic de baixa productivitat gràcies a aquesta mà d’obra barata-, sinó que he escrit en el mateix sentit en diverses publicacions, una d’elles aquí mateix fa poques setmanes.

Ara, la meva conclusió és la contrària de la qual en Roig manifesta. Jo estic a favor de l’anunciada regularització dels immigrants en situació irregular que ja estan establerts a Catalunya -entre 120 i 170.000, diuen- i a Espanya, mig milió. O més. A favor, tot i les crítiques que hi podem fer i que hi farem. En el seu article, el mateix Roig convida al debat que VIA Empresa amablement s’ha ofert a acollir.

Filar prim per construir un discurs creïble i alternatiu a la xenofòbia

El tema de la immigració massiva d’aquest darrer quart de segle ha estat acollit des d’un silenci incòmode per part del progressisme i un bonisme irreflexiu per part de determinada esquerra. El mateix Pasqual Maragall es va apuntar el 2001 a allò que “aquí, hi cabem tots” quan es van produir concentracions d’immigrants sense papers a onze esglésies de Barcelona. El malestar que genera l’allau immigratòria entre una part creixent de la població i la manca de discurs i de polítiques alternatives des de l’esquerra -més enllà del bonisme- ha llançat una part significativa de l’opinió pública, també a Catalunya, en els braços del discurs xenòfob de la dreta extrema.

Per això mateix, cal afinar bé qualsevol anàlisi que es pretengui progressista i alternativa a la xenofòbia. No s’hi val el traç gruixut perquè no ajuda a construir un discurs i unes pràctiques alternatives i creïbles.

Per això, ens centrarem a matisar diverses afirmacions més o menys explícites que es desprenien de l’article de l’amic Roig.

Qui treu profit de la immigració massiva i descontrolada?

La voluntat de sortir del discurs xenòfob per part del president de la patronal catalana, Josep Sánchez Llibre, ha començat a obrir els ulls a alguns: “Les empreses necessiten els immigrants com l’aire que respirem” deia. Segurament, la vinculació democristiana de Sánchez Llibre li ha fet prendre aquesta bandera -repetida arran de l’anunci de la regularització- que els seus homòlegs espanyols han evitat.

Efectivament, moltes empreses necessiten els immigrants com l’aire que respiren i són les principals beneficiàries de la immigració massiva, disposada a treballar per baixos salaris i en feines que els autòctons no volen fer. Ara, no seria just generalitzar. Només aquelles empreses que fonamenten la seva competitivitat en els baixos costos salarials en són directament beneficiàries.

Però també moltes famílies se’n beneficien o ho han fet en determinats moments. Pensem sobretot en les cures personals -infants, vells- que han permès a moltes dones continuar al mercat laboral perquè el baix cost d’aquesta assistència era inferior als ingressos laborals que obtenien treballant fora de casa. En els darrers 25 anys, la taxa d'activitat femenina ha pujat onze punts -la masculina en baixava un i mig-. Alguna cosa hi té a veure la disponibilitat d'ajuda domèstica a baix preu per a moltes famílies.

"Només aquelles empreses que fonamenten la seva competitivitat en els baixos costos salarials en són directament beneficiàries"

Podríem parlar d’altres activitats, com el repartiment a domicili, el manteniment i les reparacions, la jardineria domèstica... Tot són activitats que requereixen important esforç físic, ocupades a hores d’ara majoritàriament per població immigrada. En algun cas, com les empreses de repartiment a domicili, han fet d’aquesta disponibilitat la base del seu negoci. Per a d’altres, com les plataformes comercials, disposar de repartidors a baix cost ha estat essencial per al seu èxit.

No cal estendre’ns també en altres negocis de serveis personals poc qualificats, des de la restauració i l’hostaleria al comerç físic, antic i modern. No hem d’oblidar tampoc tots els serveis generals -com ara els financers- i totes les activitats -alimentació, immobiliari- indirectament beneficiades per l’augment de població que comporta la immigració massiva. En aquests darrers casos, sense vinculació directa amb la productivitat.

És possible una immigració ordenada?

La segona precisió al discurs d’en Roig és aquesta demanda implícita d’ordenar les arribades d’immigrants, demanda que sembla estendre’s entre el conjunt de la població si hem de creure el darrer sondeig d’IPSOS, on dos de cada tres catalans formulen aquest desig. Un desig tan raonable com difícil de dur a la pràctica. D’entre les grans allaus immigratòries, només tenim notícia de com Alemanya, el 1961, va establir un acord amb Turquia per a una arribada pautada, encara que massiva, de treballadors turcs. Eren els “treballadors convidats”. Segons l’acord, només podien quedar-se a Alemanya per un temps limitat, però després se’ls va permetre portar les famílies i quedar-se més temps. Avui hi ha 3,5 milions de persones a Alemanya descendents d’aquells treballadors convidats.

La darrera onada immigratòria a Alemanya, la dels sirians que fugien de la guerra, va ser tan descontrolada com ho són totes les onades a la resta del món. La generositat de la cancellera demòcrata cristiana, Angela Merkel, enmig de l’aplaudiment dels empresaris, ha estat el caldo de cultiu de l’auge de l’extrema dreta. No allà on hi havia més immigrants, sinó als lands més pobres de l’est del país, on molts habitants veuen perillar el seu estatus per l’arribada d’altres persones més pobres encara. Si fa o no fa, com a tot arreu.

"És molt difícil establir quotes i organitzar l’arribada de determinat perfil de persones segons l’edat, la capacitat personal, la formació professional, etc."

És molt difícil establir quotes i organitzar l’arribada de determinat perfil de persones segons l’edat, la capacitat personal, la formació professional... No vol dir que hi hàgim de renunciar, però hauria de ser una tasca comuna i cohesionada de tota la Unió Europea (UE), on dins les seves fronteres hi ha mobilitat plena de treballadors. Tanmateix, la UE encara està en l’etapa de permetre reenviar els immigrants il·legals a centres de concentració a l’estranger, com Itàlia amb Albània. Veurem quant trigarà a posar-se a ordenar la immigració.

En els darrers 40 anys, hi ha hagut a Espanya sis processos de regularització d’immigrants il·legals, dos d’ells per governs del PP. L’últim data del 2005, amb Zapatero. Fa 21 anys. La crítica d’un suposat efecte crida és irreal. La gran majoria d’immigrants arriba com les cireres. Algun parent o conegut els diu que aquí hi ha feina, que si venen els acolliran provisionalment i els orientaran al nou país. I així venen la gran majoria, amb avió i visat -temporal- de turista que aprofiten per quedar-se.

Quan no hi ha feina, molts se’n van, com durant la crisi del 2008. Durant set anys, els saldo migratori fou escàs o -del 2012 al 2014- directament negatiu. També hi hagué grans fluxos de sortida arran d’una pandèmia que va incidir especialment als sectors que més n’ocupen, restauració i hostaleria. Per tant, els immigrants venen quan saben que podran trobar feina i, a més, hi ha qui els pot fer de cap de pont per instal·lar-se en els primers moments. La mobilitat és molt elevada. Durant el 2022 i el 2023, que són anys de gran afluència, els que se’n van anar equivalen a més de la meitat dels que van arribar.

Regularització tacticista

Un dels elements més crítics d’aquesta anunciada regularització és el convenciment generalitzat que no correspon a cap política de fons, sinó a un nou moviment tàctic del PSOE per recuperar suport parlamentari, en aquest cas de l’extrema esquerra. L’anunci de regularització no ha anat acompanyat de cap mesura per evitar que d’aquí a uns quants anys tinguem una altra bossa d’immigrants irregulars, que no poden treballar de forma declarada per aquesta il·legalitat i no es poden legalitzar perquè no tenen contracte laboral. Alguna cosa caldria fer per evitar aquest cercle viciós que empeny els immigrants il·legals a l’economia submergida, de la qual només en podran sortir si deixen aquesta il·legalitat.

En honor a la veritat, el govern de Pedro Sánchez sí que ha fet alguna cosa per evitar els casos més extrems -però proporcionalment molt minoritaris-de subsaharians que arriben en embarcacions des del nord d’Àfrica. Els acords amb els països riberencs són econòmics, però també polítics, com ha estat el reconeixement de la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental. En qualsevol cas, l’afluència d’immigració massiva és una arma de pressió creixent dels països exteriors a les fronteres de la UE.

Més val regularitzats que il·legals

I arribem al final. Seguint l’argument principal, la regularització del mig milió o més d’immigrants en situació il·legal els permetrà accedir a feines convencionals i evitaran ser carn de canó de l’economia submergida. Això em sembla evident que és bo per a tots, excepte per algunes empreses i famílies que els ocupaven a més baix cost encara -com a mínim, sense cotitzacions socials- aprofitant la seva situació irregular. Que puguin tenir feines convencionals els donarà oportunitat de generar més recursos i no haver de dependre -o no fer-ho tant- de les ajudes dels serveis socials. Encara que siguin reduïdes, amb feines convencionals generaran unes cotitzacions socials i uns impostos que ajudin a finançar les prestacions de l’estat del benestar -ensenyament, sanitat, seguretat...- de les que, malgrat la seva situació prèvia d’irregularitat, ja gaudien.

"Sí a la regularització, però l’actuació pública davant la immigració massiva no es pot limitar a treure’ls de la Il·legalitat"

Per tant, sí a la regularització. Però l’actuació pública davant la immigració massiva no es pot limitar a treure’ls de la Il·legalitat. Una gestió eficient de la immigració, tot i que forçosament més lenta i més complexa, ha de minimitzar els efectes no desitjats que aquesta comporta quan és massiva i desordenada. També en la productivitat.