La meritocràcia és còmoda (per a alguns)
08
de Març
de
2026
La meritocràcia és un terme relativament recent. Va ser Michael Young qui, el 1958, a la seva novel·la distòpica The Rise of the Meritocracy (1870-2033), va encunyar la paraula amb una clara intenció irònica. Imaginava una societat organitzada exclusivament pel mèrit i la intel·ligència mesurada, que alhora provocava grans desigualtats.
La idea del mèrit com a criteri d’ascens no era nova. La Xina imperial ja seleccionava funcionaris mitjançant exàmens exigents. La Il·lustració europea va defensar substituir privilegis hereditaris per capacitat i esforç.
Si vols saber-ne més
Avui la meritocràcia és gairebé un consens. La reivindiquem a l’empresa, a l’escola, a la política. Davant del nepotisme o del favoritisme, sembla l’única alternativa justa. El mèrit legitima el poder: si algú és a dalt és perquè s’ho mereix. Si no hi és, és perquè no ha estat prou bo.
En l’entorn empresarial hi conviuen dues tendències extremes. D’una banda, els que proclamen que només promocionen els millors, però els criteris són com el sant grial. I de l’altra, els que despleguen avaluacions, comitès i matrius sofisticades, però simplement formalitzen inèrcies existents.
"Moltes organitzacions es consideren “meritocràtiques” sense revisar si les regles del joc han estat definides històricament des d’uns paràmetres i rols masculins"
Young no celebrava la meritocràcia; l’advertia. Què passa quan el mèrit es converteix en dogma? Quan creiem que vivim o treballem en un entorn just, abaixem la guàrdia, i deixem de preguntar-nos què entenem exactament per mèrit, qui ha decidit –i sota quins criteris– quins són els mèrits que puntuen.
Són realment neutrals els criteris amb què mesurem a les nostres organitzacions? És certa la confrontació entre mèrit i la lluita per la igualtat entre dones i homes?
"Quan la meritocràcia deixa de qüestionar-se, pot convertir-se en la forma més elegant de justificar desigualtats"
La consultora en lideratge inclusiu Gill Whitty-Collins sosté que moltes organitzacions es consideren “meritocràtiques” sense revisar si les regles del joc han estat definides històricament des d’uns paràmetres i rols masculins. Si valorem -per exemple- la disponibilitat absoluta, la hiperpresencialitat o determinats estils de lideratge com a estàndard d’excel·lència, estem mesurant mèrit o estem premiant qui encaixa millor en un model preexistent?
Potser no es tracta de renunciar a la meritocràcia. Però sí de vigilar si estem premiant talent o, simplement, reforcem patrons que sempre han funcionat o resulten còmodes per a alguns.
Quan la meritocràcia deixa de qüestionar-se, pot convertir-se en la forma més elegant de justificar desigualtats. Feliç 8-M.