La ressaca organitzativa

Setembre, torno a la feina, obro l'ordinador, començo a recuperar converses, projectes i temes pendents i, durant unes hores, encara tinc una certa distància respecte a tot plegat. Hi ha coses que fa tres setmanes em semblaven importants i ara no tant, reunions que donava per imprescindibles i que ja no sé ben bé per què les fèiem, problemes que havia deixat aparcats i que, vistos amb una mica de perspectiva, tenen una altra mida.

Però tot això dura poc, en dos o tres dies el calendari torna a estar ple, reapareixen les urgències, contestem missatges mentre fem altres coses, recuperem les reunions de sempre i tornem a funcionar amb el mateix ritme que teníem abans de marxar.

I és aquí on apareix el que jo en dic la ressaca organitzativa.

Això no té gaire a veure amb la síndrome postvacacional, ni amb la mandra de tornar a la feina, ni amb aquella sensació que tots coneixem quan sona el despertador després de setmanes sense horaris.

Si vols saber-ne més

 

   

Aleix Hildebrandt: “El contacte zero durant les vacances és innegociable”

Quan portem mesos immersos en una determinada manera de treballar, acabem normalitzant moltes coses. Reunions que no aporten gaire, processos que s'han anat complicant, decisions que necessiten massa validacions, projectes que continuen oberts perquè ningú s'atreveix a tancar-los, persones que estan assumint més responsabilitats de les que els corresponen o urgències que es repeteixen tant que potser ja han deixat de ser-ho.

Ens hi acostumem perquè el dia a dia no dona gaire perspectiva i perquè les organitzacions tenen una capacitat enorme per convertir en normal tot allò que simplement s'ha anat repetint.

Les vacances, en canvi, aporten una distància que pot resultar molt útil. Durant unes setmanes deixem de participar en aquestes dinàmiques i, a la tornada, algunes coses ens tornen a sorprendre. És una mica el que passa quan entres en una empresa com a “externa” i preguntes per què es fa alguna cosa d'una determinada manera. Sovint la resposta és: “Sempre ho hem fet així”. Quan formes part del sistema, costa molt més fer o fer-se aquesta pregunta.

Per això crec que setembre pot ser un bon moment per observar abans de tornar a accelerar; el tema és que normalment fem exactament el contrari.

"Quan portem mesos immersos en una determinada manera de treballar, acabem normalitzant moltes coses"

Tornem parlant d'objectius nous, plans, projectes, kick-offs i prioritats, com si setembre fos una mena de segon gener i tinguéssim davant un full en blanc. Però el full en blanc no existeix. Tornem a una organització que ja arrossega una història, uns hàbits, uns conflictes, una manera de prendre decisions i unes dinàmiques que no han desaparegut només perquè hàgim estat tres setmanes fora.

Hi ha una pregunta que faig moltes vegades en processos de coaching quan una persona em diu que està desbordada: “De tot el que estàs fent, què passaria si deixessis de fer alguna cosa?”

Normalment costa respondre. Estem molt més entrenats per afegir que per treure, tant a individualment com en el cas de les empreses. Si alguna cosa no funciona, afegim una reunió. Si falta informació, demanem un nou informe. Si hi ha errors, incorporem un control nou. Si tenim un problema de coordinació, creem un altre espai de seguiment. I així, gairebé sense adonar-nos-en, les organitzacions es van omplint de capes.

Si vols saber-ne més

 

   

Aida Jurado-El vertigen de no fer res

Setembre podria servir precisament per revisar aquestes capes, no per fer una transformació gran ni per començar l'any empresarial amb una llista de propòsits que al novembre ja ningú recordarà, sinó per aprofitar aquella mirada una mica més neta que tenim els primers dies i preguntar-nos què hem normalitzat.

Quines reunions continuen sent útils? Quines decisions podrien prendre's més a prop d'on passen les coses? Què estem controlant perquè realment ho necessita i què controlem perquè ens costa confiar? Quins projectes continuen oberts sense una raó clara? Què ens roba temps, però aporta poc valor? I, sobretot, quines coses ja pensàvem abans de vacances que havien de canviar?

Perquè segurament aquesta és una de les trampes més habituals de la tornada. Durant les vacances tenim temps per pensar i ens diem que quan tornem farem algunes coses diferents. Que delegarem més, que protegirem espais per treballar amb concentració, que reduirem reunions, que no entrarem en totes les urgències o que dedicarem més temps a parlar amb l'equip. Però tornem i el sistema ens recol·loca ràpidament al mateix lloc.

"Durant les vacances tenim temps per pensar i ens diem que quan tornem farem algunes coses diferents, però tornem i el sistema ens recol·loca ràpidament al mateix lloc"

Això també ens diu alguna cosa sobre la cultura de les organitzacions. La cultura no és només allò que diem que és important, sinó el conjunt de comportaments que el sistema acaba premiant i repetint. Si una empresa diu que confia en l'autonomia però totes les decisions han de passar per direcció, la cultura real està en el procés de decisió. Si diu que cuida les persones però el primer dia de tornada omple les agendes de reunions, la cultura també està allà. Si diu que vol innovació però no deixa espai per pensar perquè tot és urgent, també està enviant un missatge molt clar.

Crec que els equips no necessiten discursos motivacionals al setembre. La majoria de les persones tampoc necessiten que algú els expliqui que han de tornar amb energia, il·lusió i reptes nous. Necessiten entendre què és important, què esperem d'elles i on val la pena posar l'esforç.

I aquí el lideratge té una responsabilitat important, perquè prioritzar no és fer una llista de deu coses i posar-les per ordre. Prioritzar també vol dir decidir què deixarem de fer.

"La millor reunió de setembre no és la que presenta vint objectius nous, sinó aquella en què l'equip és capaç de mirar com està treballant"

Per mi, la millor reunió de setembre no és la que presenta vint objectius nous, sinó aquella en què l'equip és capaç de mirar com està treballant i decidir què vol mantenir, què vol canviar i què ja no té sentit continuar fent.

Les vacances ens han separat uns dies de l'organització. Podem tornar i recuperar automàticament tot el que fèiem abans, o podem aprofitar aquesta distància per mirar-ho amb una mica més de criteri i perspectiva.

La tornada pot ser una bona oportunitat per recuperar el ritme, sí, però també per revisar-lo. Perquè no tot el que fèiem abans de vacances mereix tornar amb nosaltres.