A extramurs també passen coses prou rares, d’aquelles que, per estrepitoses i inversemblants, fan de mal explicar. Als litorals del Garraf i de més amunt, la gent més gran de baix a mar encara se’n recorda quan algunes embarcacions anaven al petardo.
Així era coneguda una modalitat de pesca que consistia a detonar un explosiu prèviament submergit. De fet, era un cartutx de goma-2 que s’espavilava amb una metxa impermeable. De resultes de la deflagració, la superfície de l’aigua s’encatifava amb una munió de peixos que només calia recollir amb els salabres. Aquesta pràctica era prou estesa la primera meitat del segle passat.
La salvatjada no tenia res a veure amb les arts d’arrossegament i de palangre, que avui dia són perseguides per tota mena de restriccions des dels sanedrins europeus. Com a penitència, ha anat de poc que enguany festegéssim uns Nadals sense gambes de Palamós ni de Vilanova, que no deixen de ser les mateixes, diguin el que diguin; que la mar no té bancals ni altres solcs que les esteles de les barques.
Anar al petardo era una pràctica comuna en aigües continentals, arreu d’Europa i molt particularment a França, on tenien gran tradició. Podeu imaginar-vos la perillositat d’aquests hàbits pirotècnics, que sovint esclataven abans d’hora i provocaven lesions de consideració entre els tripulants dels bots.
A casa nostra, als exemplars damnificats se’ls deia peix de petard i eren subsidi agraït per al vilatge de butxaca malcontenta
A banda dels danys a les persones, les males arts ocasionaven una depredació abracadabrant en els hàbitats marins, fluvials i lacustres. En realitat, bona part dels cossos derrotats per la barbàrie emergien amb fractures i mancances de tota mena. Les captures que havien patit major afectació es tornaven a l’aigua sense remissió ni penyora. Aquelles altres escadusseres, que presentaven minves o lesions menors, es portaven al mercat. Ben bé se’n podia fer un brou o involucrar-les en un àpat de subsistència. Vet aquí que a casa nostra d’aquests exemplars damnificats se’n deia peix de petard i eren subsidi agraït per al vilatge de butxaca malcontenta.
Encara avui, en la parla quotidiana i en les converses més sinuoses, peix de petard és tot allò que té un valor insignificant i és de perfil baix. És una futilesa, que no mereix cap mirament. Podríem dir, per exemple, que bona part dels discursos, les homilies i les tertúlies d’egregis xerraires contenen dosis incontinents i desaforades de peix de petard. Sentim a dir torrenteres de frases fetes i recurrents, com ara posar blanc sobre negre, fer trampes al solitari, posar una ciutat al mapa, tirar-se un tret al peu o tantes altres que es parlotegen obtusament.
El peix de petard té la frivolitat com a única denominació d’origen. En la seva etiqueta observaríem com la falta d’originalitat i la carència d’estil d’alguns decisors s’agermanen per gestionar només el dia a dia i, per contra, pretereixen qualsevol propòsit estratègic. Quan no és l’onanisme estadístic, és l’autocomplaença la què aboca a la falta d’ambició i aquesta desemboca en un escàs interès per la planificació; més encara si els terminis d’execució depassen un determinat mandat.
El gran repte de la perifèria sud de l’àrea metropolitana és gestionar la progressió poblacional i compassar-la amb la dotació de noves infraestructures i la generació de més serveis
En economia i en política, el curtterminisme té efectes molt semblants a la dinamita subaquàtica. La seva detonació expulsa a la superfície assignatures que són menystingudes davant l’evidència que no es podran portar a terme amb promptesa i que, per tant, no tindran un retorn imminent. I no són peix de petard, perquè parlem de la sanitat, l’ensenyament, la mobilitat, els transports públics, la producció d’energia, els recursos hídrics, la seguretat, el foment de les oportunitats per als més joves i l’acompanyament a l’envelliment progressiu de la població. Tots aquests capítols demanen una planificació a mitjà i llarg termini, amb compromís d’execució ferm i sense l’escut dels quadriennis de mandat.
Certament, aquesta malaltia tan estesa fa que estranyament es puguin abordar projectes rellevants per a l’economia d’un territori. A la meridional de la demarcació de Barcelona bateguen l’Alt Penedès i el Garraf. Totes dues comarques sumen devers 280.000 habitants, que tampoc no és peix de petard. El seu auge residencial fa preveure que s’assolirà un creixement agregat del 10% en els pròxims cinc anys. En realitat, el gran repte d’aquesta perifèria sud de l’àrea metropolitana és gestionar la progressió poblacional i compassar-la amb la dotació de noves infraestructures i la generació de més serveis; com també propiciar dinàmiques d’activitat econòmica que mitiguin el daltabaix de les taxes d’autocontenció.
En el melic de l’assumpte hi trobem els pressupostos, per descomptat. És aquí on massa sovint, aquí i allà, la ciutadania ha d’acceptar amb resignació la improbabilitat que l’estament polític pugui governar amb solvència i sigui capaç d'assignar les partides d’inversió en actuacions peremptòries. És el cas mai prou reivindicat de l’hospital de Vilanova i la Geltrú i també podríem parlar del tram de la línia orbital del ferrocarril, entre el Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Llobregat.
Cada cop tenim més a tocar la ficció provocativa d’en Saramago en el seu Assaig de la lucidesa, quan, com aquell que va al petardo, la classe governant abandona la capital de matinada i de manera subreptícia. Darrere del seguici oficial queden barrats els accessos i les sortides de la ciutat amb la intenció de castigar l’electorat. Imaginem-nos que pogués ser Lisboa, amb l’aïllament pervers es vol deixar sense abastament la població, que en un 83% havia decidit exercir el seu dret a votar en blanc, molt al contrari del que requeria el govern. No hi ha cap complot orquestrat des de l’anarquia ni instigat per cèl·lules clandestines. Senzillament, la gent ja n’està farta dels abusos de poder i la inacció. Suggereixo la lectura d’aquest manual de la decrepitud política. Colpidor de veres.