En l’epíleg de la seva Lolita, Vladimir Nabokov explicava que el llibre “va ser provocat, segurament, per un relat periodístic al voltant d’un ximpanzé del Jardin des Plantes que, després d’uns quants mesos d’esforços perseverants per part d’un científic, va fer el primer dibuix que mai havia fet cap altre animal. Mostrava els barrots de la gàbia de la pobra criatura”.
Un altre referent literari, Lawrence Durrell, a Clea, contava que “un equip d’antropòlegs xinesos va venir a Europa a estudiar els nostres costums i creences. Al cap de tres setmanes tots s’havien mort. Sí, havien mort de rissa incontrolable i van ser enterrats amb tots els honors militars!”. El del Quartet d’Alexandria resolia: “Quina conclusió en podrem treure? Hem convertit les idees en una forma molt ben remunerada de turisme”.
Fixeu-vos que, des de Les Cases d’Alcanar a Portbou, bona part de les poblacions costaneres es proposen com a destinació de turisme familiar. A més, sovint unes i altres es vanten d’un microclima únic, com si no n’hi hagués d’altre. Si accediu als plans de màrqueting o si feu un cop d’ull als webs turístics de la majoria de municipis tindreu la mateixa sensació: res de nou. Tots són iguals o molt semblants; amb un mateix patró; argumentaris de calcomania i consultories de manubri.
Els pressupostos que les administracions dediquen a la promoció turística poques vegades es corresponen amb estratègies orquestrades de la mà del sector. No és estrany que la ideació d’una campanya es formuli des d’un pla de mandat electoralista i, per contra, menystingui criteris d’oportunitat o competitivitat de la destinació. Si fóssim prou crítics -en la justa mesura- revelaríem que en alguns casos es malbaraten els recursos dineraris en successius focs d’encenalls.
Si accediu als plans de màrqueting o si feu un cop d’ull als webs turístics de la majoria de municipis tindreu la mateixa sensació: res de nou
Com a contrapunt, tant o més sorprenent, hem arribat a veure com es dedicava una dinerada a la redacció d’un pla estratègic que després no es podia implementar per falta de pressupost. Aquells xinesos es pixarien de riure i el genial ximpanzé fugiria cames ajudeu-me.
Això pel que fa al sector públic; també és veritat que l’empresariat és dropo a l’hora de contribuir com a coadjutor, com si la cosa li fos aliena. Com a molt, si se la convida, la gent del sector participa en una mena de procés preliminar, amb més escepticisme que no pas expectativa. Ho va escriure Alejo Carpenter: “Aquells que no creuen en sants no poden curar-se amb els miracles dels sants”.
D’aquesta manera i amb les premisses de sempre, recurrents fins a l’avorriment, hem sigut còmplices de documents que pretenien marcar les directrius de demà i demà passat per activar el turisme de la rodalia, sense major horitzó i amb escassa ambició; potser amb calés de la Dipu (en llenguatge gandul) o de la Gene (en argot esquenadret). Tremolo només de pensar que des d’ara aquests redactats estratègics es puguin cuinar amb intel·ligència artificial.
La denominació Costa Barcelona
Aviat farà 15 anys, la geografia turística del Garraf va quedar emmarcada en la denominació Costa Barcelona. La pensada provenia de la Diputació de Barcelona amb l’ànim de substituir els dos segells existents fins aquell moment, Costa de Barcelona-Maresme i Costa del Garraf. Certament, no funcionaven. Era qüestió d’ajuntar i optimitzar els recursos. Al principi, la nova marca agrupava les comarques del Garraf, el Maresme, el Baix Llobregat i l’Alt Penedès; la darrera no és precisament un territori marítim.
No va ser gens fàcil consensuar el naming. Recordo reticències obstinades tot just des de la comarca de terra endins, que proposava Costa Penedès com a epígraf. Després d’una negociació subreptícia i de tintures opaques, es va imposar l’opció de Costa Barcelona. No va quedar així, però. Per motius més polítics que no pas tècnics mesos més tard es va redefinir l’invent amb l’afegit de les comarques del Vallès Occidental i el Vallès Oriental; suposo que la Dipu no tenia altra opció i convenia evitar que cap territori quedés exclòs del nou mapa turístic, encara que el resultat fos un poti-poti d’ínfima credibilitat.
No perdem de vista que, una vegada i una altra, aquests jocs de taula són pilotats des dels despatxos funcionarials, amb bones intencions -per descomptat-, però orfes de pragmatisme. A més, no hi ha explicacions ni didàctiques adreçades als directius i les directives del sector, la qual cosa provoca la indiferència i el menfotisme. De nou i com succeeix en molts altres casos, el com i el perquè de tot plegat no arriben al coneixement del negoci privat, que tot just és on se la juguen de veritat.
Quinze anys després, es fa difícil trobar referències de la marca Costa Barcelona en les accions publicitàries del sector privat i, fins i tot, en la comunicació provinent de les municipalitats
De resultes d’aquesta manera de fer, Costa Barcelona no és una denominació consolidada entre els establiments. Quinze anys després, caldria que algú ho reconegués. Es fa difícil trobar referències de la marca en les accions publicitàries del sector privat i, fins i tot, en la comunicació provinent de les municipalitats, que són la clientela directa de la Diputació. Com a molt, en un raconet de qualsevol fullet o posts apareix el logotip imposat per les condicions de la inestimable subvenció.
Aquest fiasco no és atribuïble a la institució provincial, que hi ha posat diners tossudament. Tampoc cal qüestionar els ajuntaments, que fan el que poden amb un pressupost que no dona per a més. Senzillament, això passa perquè no fem cas a l’adagi popular segons el qual una mà pot rentar l’altra i totes dues juntes poden rentar la cara. I ens quedem amb la cara bruta.