La banca espanyola ha arrencat el 2026 amb una demostració de fortalesa que, a primera vista, deixa poc marge per a la discussió. Els beneficis es mantenen en nivells elevats, la rendibilitat supera amb escreix el cost de capital i els balanços presenten una qualitat que fa tot just una dècada semblava inabastable. Només en el primer trimestre, Santander genera 3.560 milions de benefici ordinari —5.455 milions reportats després de la venda de la seva filial a Polònia—, BBVA assoleix 2.989 milions i CaixaBank 1.572 milions, consolidant el sector com un dels més rendibles d'Europa. A menor escala, entitats com Banc Sabadell i Unicaja completen una fotografia en la qual fins i tot els bancs més domèstics mantenen beneficis positius i balanços sanejats.
El punt de partida és sòlid: morositat continguda, capital abundant, amb ràtios CET1 que en alguns casos superen àmpliament els objectius interns, i capacitat per sostenir dividends i recompres de forma recurrent. Bankinter frega el 20% de rendibilitat sobre capital, BBVA supera el 21% i CaixaBank se situa al voltant del 17,6%. Són xifres que, no fa tant, semblaven fora d'abast per a la banca europea.
La fi del marge fàcil
El primer senyal del nou cicle apareix en el marge d'interessos. No es deteriora de manera abrupta, però deixa de créixer per inèrcia. CaixaBank amb prou feines aconsegueix incrementar-lo un 0,6% interanual i mostra ja una lleugera caiguda respecte al trimestre anterior. Sabadell registra un descens del 3,5% en termes comparables, mentre que Unicaja el manté pràcticament pla, amb un creixement de l'1,3%.
No són xifres preocupants. Però sí que marquen un punt d'inflexió clar. El marge financer ja no és el motor automàtic del benefici.
En els grups internacionals, com BBVA o Santander, el creixement se sosté. BBVA eleva el seu marge prop d'un 18% i Santander al voltant d'un 4%, però l'explicació ha canviat. Ja no és l'efecte mecànic dels tipus, sinó el volum, el mix de negoci i l'exposició a geografies amb més dinamisme. En el cas de BBVA, Mèxic torna a ser el principal motor, mentre que Turquia aporta creixement però també volatilitat. És a dir, més activitat… i també més risc.
El negoci bancari torna a dependre de la gestió. I això, inevitablement, comença a separar les entitats per com construeixen el que guanyen
El sector entra així en una fase més exigent. Durant els últims anys, la pregunta era quant marge addicional podien generar els bancs en un entorn de tipus a l'alça. Ara, la qüestió és quant d'aquest marge és defensable quan els tipus deixen de ser un aliat i el cost del passiu comença a normalitzar-se. La remuneració de dipòsits, encara continguda en alguns balanços, comença a pressionar.
El negoci bancari torna a dependre de la gestió. I això, inevitablement, comença a separar les entitats no pel que guanyen, sinó per com ho construeixen.
Dues formes de guanyar diners: creixement enfront de qualitat
Aquest canvi d'entorn deixa al descobert una fractura que fins ara havia romàs en segon pla. Sota resultats sòlids en totes les entitats, conviuen dues formes diferents de generar rendibilitat: créixer més o créixer millor.
Però aquest creixement té contrapartida. El cost del risc puja a l'1,54% i les provisions augmenten més d'un 30%. No és un senyal de deteriorament, sinó de mix de negoci. BBVA creix més perquè assumeix més.
Cada euro de benefici comença a valorar-se en funció del risc que implica, del capital que consumeix i de la seva capacitat de repetir-se en el temps
Santander comparteix part d'aquesta lògica, tot i que amb una complexitat addicional. El seu benefici reportat de 5.455 milions està impulsat per extraordinaris, mentre que el resultat ordinari creix al voltant d'un 12%. El banc manté ingressos sòlids, millora l'eficiència i avança en la seva transformació operativa, però també reflecteix tensions en provisions en mercats com el Regne Unit o l'Argentina. L'escala protegeix, però no elimina el risc.
Davant d'aquest enfocament, emergeix un segon model centrat en la qualitat de l'ingrés. Bankinter és el seu millor exponent. Amb un ROTE proper al 20%, una morositat de l'1,92% i un cost del risc de només 32 punts bàsics, manté una de les millors combinacions de rendibilitat i control del risc del sector. Però ho fa des d'una disciplina clara: la nova producció hipotecària cau prop d'un 40% perquè el banc evita competir en preu.
CaixaBank se situa en una posició intermèdia, però amb una inclinació clara cap a l'estabilitat. El seu ROTE del 17,6%, una morositat de l'1,98% i una cobertura del 79% reflecteixen un model equilibrat. No lidera el creixement, però tampoc ho necessita: la seva fortalesa és en la consistència, en la seva capacitat de generar ingressos recurrents i en una base de clients altament vinculada.
En una posició més híbrida, entitats com Banc Sabadell i Unicaja Banco combinen elements de tots dos enfocaments, amb balanços que han millorat de forma clara, però amb una capacitat més limitada per generar creixement o ingressos diferencials, cosa que les situa en una fase més dependent de l'evolució de l'entorn que d'avantatges estructurals propis.
El canvi de cicle amplifica aquestes diferències. Quan l'entorn afavoria a tothom, el model importava menys. Ara, cada euro de benefici comença a valorar-se en funció del risc que implica, del capital que consumeix i de la seva capacitat de repetir-se en el temps.
La batalla silenciosa: ingressos de qualitat i guerra hipotecària
A mesura que el marge financer perd protagonisme, el focus es desplaça cap als ingressos de qualitat. Les comissions es converteixen en un element central del model. BBVA les incrementa un 15,5%, Bankinter un 8,1% i CaixaBank un 7,5%, impulsades per gestió patrimonial, assegurances i serveis.
Aquest canvi defineix quins bancs podran sostenir ingressos quan el marge deixi de créixer. En aquest terreny, CaixaBank i Bankinter mostren un avantatge estructural per la seva capacitat de vinculació i el seu model comercial. BBVA i Santander avancen amb força, especialment en pagaments i negoci global, però mantenen una dependència més elevada del crèdit.
La tensió es trasllada amb especial claredat al mercat hipotecari. CaixaBank incrementa la seva cartera un 6,7% i eleva la nova producció un 12%, mentre Santander augmenta la concessió a Espanya un 44%, en un clar intent de recuperar quota. El crèdit torna a créixer, però sota una pressió creixent sobre el preu.
Bankinter, en canvi, opta per preservar rendibilitat: redueix producció per evitar una guerra de preus que considera destructiva. Sabadell augmenta la seva cartera hipotecària, mentre Unicaja accelera la nova producció, tot i que cap dels dos lidera l'ofensiva competitiva.
El dilema és clar: guanyar quota o defensar marge. I el que avui sembla una decisió tàctica marcarà la rendibilitat estructural del sector en els pròxims anys.
Balanç sòlid… però el risc torna al radar
La qualitat del balanç continua sent el principal argument del sector. La morositat es manté en nivells baixos: 1,92% a Bankinter, 1,98% a CaixaBank, 2,6% al BBVA i al voltant del 3% a Santander. Sabadell i Unicaja també milloren les seves ràtios, consolidant una tendència positiva.
Però el mercat ja no mira només la foto, sinó la trajectòria. BBVA eleva provisions un 35%, reflex de la seva major exposició a consum i mercats emergents. Santander manté estabilitat, però amb focus de volatilitat en determinades geografies. En l'extrem oposat, els bancs domèstics presenten perfils més conservadors, tot i que també amb menor potencial de creixement.
El capital reforça la sensació de fortalesa. Santander assoleix un CET1 del 14,4% (impulsat per l'operació a Polònia), BBVA el 12,83% i CaixaBank el 12,5%, nivells que permeten sostenir dividends elevats i programes de recompra. En l'extrem superior, Unicaja destaca amb un 15,8%, reflex d'una posició de solvència especialment folgada que, tanmateix, també evidencia una menor pressió per optimitzar la rendibilitat del capital. Banc Sabadell, per la seva banda, va tancar el març amb una posició de capital còmoda i la venda de TSB li aportarà un reforç addicional per afrontar la seva nova etapa en solitari.
Però també introdueixen una pregunta incòmoda: si aquest capital reflecteix fortalesa… o la manca d'oportunitats reals per invertir-lo amb rendibilitat, cosa que es fa especialment visible quan la remuneració a l'accionista s'acosta al benefici anual, com en el cas d'Unicaja.
Un nou mapa per a un nou cicle
Amb tots aquests elements, el mapa del sector comença a redefinir-se. CaixaBank emergeix com el banc més equilibrat; BBVA, com el més dinàmic i rendible; Bankinter, com el de més qualitat operativa; Santander, com el més global i complex; Sabadell, com una història en transició; i Unicaja, com el més capitalitzat, tot i que encara pendent de transformar solvència en més rendibilitat estructural.
La banca espanyola ha demostrat que pot guanyar diners en el millor dels escenaris. Ara ha de convèncer que pot continuar fent-ho en un de simplement normal
El sector entra així en una nova fase. Els tipus ja no sostenen el marge amb la mateixa linealitat, la competència torna a tensionar preus i el mercat exigeix claredat sobre la qualitat del benefici. No és un canvi abrupte, però sí prou profund per alterar les regles del joc.
La banca espanyola ha demostrat que pot guanyar diners en el millor dels escenaris. Ara ha de convèncer que pot continuar fent-ho en un simplement normal. Perquè en aquest nou cicle, l'èxit ja no es mesurarà per la mida del benefici, sinó per la solidesa del model que el sosté.