Escolta l'article ara…
És habitual sentir-li dir al president de FemCAT, Tatxo Benet, que Catalunya ja està "molt diagnosticada". Tanmateix, un dels noms més destacats del proppassat XIV Fòrum FemCAT va ser el de Pol Antràs (Barcelona, 1975). A l'hora de diagnosticar —especialment, el comerç mundial i les cadenes de valor— és un dels màxims exponents que hi ha al planeta, i és català. Un d'aquells ambaixadors que Benet va reivindicar com a "motius per confiar" en la marca Catalunya.
Antràs va estudiar economia a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i al cap de pocs anys va fer les maletes cap als Estats Units, on es va doctorar en aquesta matèria al Massachusetts Institute of Technology (MIT) el 2003. Avui és professor Robert G. Ory d'economia a la Universitat Harvard, una de les més prestigioses del món. De tant en tant torna a casa nostra per participar en fòrums com el d'aquest dimarts, on el seu coneixement, combinat amb la seva visió nord-americana, esdevé un dels actius més valuosos per radiografiar la nostra economia i saber com es percep des de fora.
Quin escenari preveu al panorama del comerç internacional després de la derrota de Donald Trump a les eleccions de mig mandat?
Preveig canvis, però no necessàriament una baixada del proteccionisme. Al final, tot el que estan fent Trump i altres països ve per una demanda inherent de proteccionisme de molts electorats. Als Estats Units és molt temptador, i és cert que des del 2016 Trump ens ha portat pel camí de l'amargura, però cal recordar que a les eleccions que va guanyar contra Hillary Clinton, ella també havia anunciat una retallada del liberalisme. Més tard, Biden va ser president quatre anys i no va abaixar aranzels. Per tant, no crec que ara tornem al 2015 i que veiem tractats multilaterals de lliure comerç. Ara bé, hi ha un element que sí que pot canviar del que feia Trump, i que és quelcom bastant idiosincràtic, que és la volatilitat de les seves polítiques. Naturalment, variarà d'aquí a dos anys, quan ja no hi sigui, però potser a curt termini també tindrà menys marge de maniobra amb la seva habilitat de treure aquests decrets i d'anar modificant la policy contínuament.
Per exemple, amb la Xina hi ha una treva comercial fins al gener de 2027. Què pot canviar a partir d'ara?
Que el govern xinès tindrà molta menys predisposició a signar un acord, que es preveu que serà de curta durada. També depèn de com evolucionin les dinàmiques de la política nord-americana durant les pròximes setmanes. Pot semblar molt clar que hi ha hagut unes eleccions i uns resultats incontestables en què els demòcrates han guanyat el Congrés i el Senat, però el president dels Estats Units encara té molt de poder. Ara bé, podria passar que el Partit Republicà li giri l'esquena, perquè la interpretació de les eleccions és que l'electorat nord-americà ja n'ha tingut prou, de Trump.
En aquest sentit, si demòcrates i republicans treballen més conjuntament al Congrés i el Senat, pot sortir alguna proposta que disminueixi les tensions amb la Xina. Tanmateix, el govern xinès és molt pragmàtic, i m'imagino que ara mateix no veuen que Trump sigui un interlocutor creïble. Dic m'imagino perquè soc economista, no politòleg, i em puc equivocar. En tot cas, jo tinc aquesta sensació, i això no obre la porta a una solució a curt termini de molts dels problemes que hem patit en política comercial.
"Europa ha despertat arran de la victòria de Trump el 2024 i l'acord comercial que va fer firmar al cap de pocs mesos"
A Europa s'ha parlat molt d'autonomia estratègica i del fet que l'arribada de Trump suposava l'última oportunitat per despertar-se. Dos anys després, quin balanç fa de tot plegat?
Que Europa s'ha despertat. La victòria de Trump i, sobretot, l'acord comercial que aquest va fer firmar al cap de pocs mesos dictant-ne totalment els termes amb la guerra d'Ucraïna de fons, li van donar prou claredat a Europa per veure que s'havia de canviar d'estratègia. S'ha tornat a invertir en defensa i s'ha començat a invertir en certs sectors per evitar la vulneració.
No obstant això, com vaig dir al Fòrum FemCAT, trobo que hi ha massa debat sobre la manera de defensar-se i d'identificar vulnerabilitats. O bé de diversificar, de com augmentem la seguretat de la provisió de certs béns o matèries...
I no és un bon plantejament?
Són paraules que sonen bé, perquè no vols ser tan dependent d'altres països, però van en contra de totes les raons que havien impulsat els països i les empreses a buscar fonts de béns i de serveis més barats que aquells que es podien produir als seus països. És a dir, estem intentant renunciar a tots els beneficis del comerç internacional, que han sigut molt importants. I no cal fer-ho! Pots entendre que vivim en un món en què estem més exposats a no poder, en certes situacions, obtenir coses que abans obteníem fàcilment. Però és simètric, això: de la mateixa manera que no volem ser vulnerables a no poder obtenir minerals xinesos, també hi ha altres països que són vulnerables respecte a Europa. Perquè aquí es fan certes coses que, si Europa no les ven, es veuen exposats.
Digui'm algun exemple.
Doncs ASML, que és una empresa holandesa que fabrica les màquines de litografia que després fan servir empreses de xips taiwaneses com TSMC. És l'única companyia del món que sap produir aquestes màquines. Això és una palanca, i a la Unió Europea (UE) li dona un cert poder negociador, en el sentit que també pot amenaçar si l'amenacen. Es tracta no només de defensar-se, sinó de vegades contraatacar identificant sectors on hi ha un avantatge comparatiu o competitiu. Potser els polítics haurien d'estudiar-s'ho i fer-ho servir com a palanca de negociació.
A més, molt sovint això et pot permetre no haver de diversificar i no haver de produir moltes coses que potser no produïm gaire bé. D'aquelles que si invertim milions, milions i milions d'euros acabarem produint, però mai tan eficientment com altres països, i que vindran a grans costos. Potser no cal diversificar tant si, quan podem ser vulnerables, nosaltres també podem assenyalar que altres països ho són.
ASML, però, és un cas molt concret. De fet, una de les qüestions més denunciades a Europa és que ens falten grans campions tecnològics. En aquest sentit, en Marcos Urarte apuntava que ens cal repetir el model Airbus amb la IA. Quines altres armes té Europa?
Doncs és una molt bona pregunta, i no hi tinc una molt bona resposta. De fet, he dit en entrevistes que un dels punts de vulnerabilitat d'Europa és que no és obvi quines són aquestes palanques. No tenim recursos naturals, en certs sectors tecnològics no som exportadors... Se sol dir, quan parlo amb policy makers europeus, que tenim un gran mercat de 800 milions de consumidors. I és veritat, el mercat comú funciona molt bé amb alguns béns, però no amb altres. Per exemple, en qüestions digitals o de tecnologia no funciona bé. Molta gent jove europea ve als Estats Units a desenvolupar les tecnologies. Perquè s'hi viu millor? No. Perquè pots aconseguir més diners? En part, però aquí també hi ha moltes opcions de finançament.
"Una de les vulnerabilitats d'Europa és que no és obvi quines són les seves palanques comercials"
Per què, doncs?
Perquè si vaig allà i em funciona, en tres mesos ho peto, ja que tinc un mercat brutal des del començament. En canvi, si estic a Finlàndia, Suècia o Noruega, i ho peto amb un projecte digital, tinc el mercat d'aquest país, però si vull fer servir això mateix a Alemanya, haig de passar per tota la regulació. Per tant, en aquesta economia moderna, el mercat únic no és tan potent com altres coses.
En el cas d'ASML, la coneixem perquè el sector dels xips s'ha estudiat molt i perquè són béns duals. Però estic segur que si la UE comencés a analitzar diferents sectors s'identificarien més palanques, més empreses que potser no són enormes, però que allò que fan és important per a diversos sectors i que, a més, no és obvi qui més hi ha al món fent-ho en aquest moment. Per tant, em fa por respondre-li a la seva pregunta anterior que no ho sé, però potser aquestes armes hi són i s'han de buscar. I si es troben, s'hauran de potenciar. O potser no es troben, però produeixen alguna cosa que no és ben bé el que es busca, però si passen a fer quelcom més ambiciós, poden esdevenir allò que pretens.
La Unió d'Estalvis i Inversions no és una palanca prou potent per a ajudar a millorar la competitivitat de les empreses o potenciar el mercat únic?
Sí que ho és, però...
És la gran aposta d'Europa, en aquest sentit.
Sí, tot i que amb aquestes palanques sempre hi ha un tema relatiu. En molts temes financers, no només amb estalvis, sinó també intermediaris, em fa l'efecte que els Estats Units encara té molt de mal. Però, òbviament, tot el que sigui mercat únic, coordinació amb moviments de capital, amb defensa o, en definitiva, ajuntar-ho tot i que faci que Europa interactuï amb altres agents d'una manera coordinada, afavorirà. Ara bé, és difícil i, francament, la sensació des dels Estats Units i Sud-amèrica és que sí, es parla molt d'Europa, però no és obvi que sigui l'entorn del futur, perquè hi ha actors de tots nivells i tots volen ficar-hi cullerada. Potser Europa no està funcionant com un bloc.
I això és possible?
Possible, sí. Probable, segurament no. Quan he estat a Europa parlant dels temes de seguretat i defensa, tots hi estan d'acord: s'ha de crear una gran empresa de defensa i tenir set centres de producció d'armament, molt bé. Ara, on els posem? Els francesos estan a favor fins que es proposa que s'instal·lin a Alemanya. L'exemple que em comentava abans amb Airbus és molt bo: es va fer a Tolosa, amb proveïdors de diversos llocs... És complicat, i penso que la covid va fer molt de mal amb molts temes, però potser també va erosionar una mica la cohesió europea, tal com vam veure amb les mascaretes o les vacunes. Tot allò va portar a unes dinàmiques que van mostrar unes fissures entre la comunitat europea que són de navegació difícil.
Ara hi ha un altre repte en què si operen com un bloc és una oportunitat, però mentiria si li dic que no tinc una mica de pessimisme. No sé fins a quin punt es poden arribar a acords que enforteixin Europa sense crear tensions internes.
És curiós que esmenti la covid com a element d'erosió de la cohesió europea, quan tradicionalment molts economistes sempre agafen els fons Next Generation com a exemple de cooperació.
Potser sí que ho és des d'algunes iniciatives, però com succeeix amb totes les relacions, siguin professionals o personals, hi ha un baggage. És a dir, superes les picabaralles, però es va creant un fons de tensió. I em fa la sensació que encara hi ha bastant d'això. França i Alemanya han treballat junts en molts temes, però ara Alemanya està posant molt èmfasi en els subsidis de certs sectors que els convenen molt, com és el cas el de l'automoció. Si hi ha un país que està empenyent més que cap altre per frenar la importació de vehicles elèctrics xinesos és Alemanya.
"No sé fins a quin punt la solidaritat és prou elevada a Europa per treballar en bloc"
Per tant, sí que hi ha racionalitat, hi ha polítiques que tenen uns efectes redistributius obvis, però no sé fins a quin punt la solidaritat és prou elevada per treballar en bloc i entendre que signarem alguns acords que a tu t'aniran bé i a mi no, però no passa res perquè n'hi haurà d'altres que funcionaran d'una altra manera, i que tots ells busquen enfortir Europa. La teoria la tenim clara, però a la pràctica em fa por que sigui difícil.
En el cas de l'empresa catalana, portem dos anys amb rècords d'exportacions. L'any passat, a més, es van superar els 100.700 milions d'euros en un any molt complicat per tot el que va suposar el 2025 en comerç internacional. Hem après a moure'ns en aquesta incertesa global?
Fa molts anys que l'empresa catalana i l'espanyola ho estan petant en els mercats internacionals. En part és un tema històric, perquè el seu mercat domèstic és relativament petit i s'ha de mirar cap a fora, però també la crisi de 2009 va portar molta empresa que mirava no només a Catalunya, sinó a altres parts d'Espanya, a obrir altres mercats.
Un cop estàs a fora és una mica més fàcil ampliar estratègies, nous mercats, etc. Hi ha algunes companyies catalanes que potser estaven venent als Estats Units, però s'han sabut adaptar. A vegades de maneres més profundes que d'altres, però en general no és allò que t'enganxa com una cosa totalment nova, sinó que només has de redirigir cap aquí o cap allà. Crec que està molt en la mentalitat de l'empresari català que hi ha un mercat estranger que és una mica més complex, però que es pot fer. De cara al futur, no veig per què això hauria de canviar molt. També és veritat que hi haurà empreses que potser exportaran menys i patiran, perquè les exportacions xineses creixen encara més que les catalanes. Però per això tenim ajudes i un Govern que pot donar un cop de mà a aquestes companyies.
Precisament, el Govern té l'objectiu d'ajudar les pimes a guanyar dimensió. Quines diferències observa entre la mentalitat i els instruments de finançament què disposen un empresari nord-americà i un català?
Depèn. És veritat que si mirem l'estructura industrial, a Catalunya hi ha molta més empresa familiar que no pas un emprenedor que té una idea i que vol anar creixent fins a entrar a borsa. Mentiria si li dic que és una cosa que he estudiat profundament, però em sembla que els dos temes fonamentals són el finançament i la mentalitat. Aquí, el negoci familiar, quan sap que si continua creixent perdrà una mica el control, té un cert contentament a adquirir una escala prou gran per ser competitiu, però no hi ha molt emprenedor que tingui el desig de fer el següent pas i petar-ho.
Hi ha una diferència econòmica amb el finançament? En part sí; és a dir, no crec tant que limiti el creixement de les empreses, perquè si és una companyia que li va prou bé, va al banc i no té gaires problemes per créixer. El problema del finançament es troba més en les oportunitats peribles; en emprenedors que realment són bons, creatius, tenen idees... però no sempre l'encertaran. I em fa la sensació que vivim en un país o en un continent que, en relació amb els Estats Units, no hi ha gaires segones i terceres oportunitats. Als EUA, molts dels multimilionaris que veiem al telenotícies són gent que potser les tres primeres empreses que van crear no van funcionar. El món de l'emprenedor té un component molt aleatori, de forma que aquestes segones oportunitats són molt importants.
"Als EUA, molts dels multimilionaris que veiem al telenotícies són gent que potser les tres primeres empreses que van crear no van funcionar"
Quina de les dues pesa més?
Ambdues per igual. Hi ha gent que s'ha cremat i, és clar, el fet de no estar al voltant de gent que ha passat per aquests fracassos i s'ha reinventat és important, però no ho sé quantificar. D'altra banda, des del punt de vista financer, algunes persones em defensen que aquí també hi ha venture capital, i és veritat, però no està tan estès i no tothom té accés a aquestes coses. Per tant, són dos components igualment crucials. I després hi ha la migració: el perfil de l'empresari o emprenedor jove molt ambiciós està marxant. I en part ho fa per finançament, però també perquè vol emprendre sense tenir gaire clar què fer; només vol anar a Silicon Valley i respirar l'aire que hi ha allà, perquè al final és on s'està coent tot. Aquest també és un factor limitant per a poder retenir emprenedors locals amb desig.
Això lliga amb la intenció d'Europa de crear grans campions en el futur. A Catalunya, tanmateix, continua havent-hi una presència aclaparadora de pimes. En aquesta nova etapa de compres i consolidacions, tenen els empresaris catalans el risc de perdre el control de les seves companyies?
(Pensa) No sé què dir-li. Tornant al que dèiem abans, no li discuteixo que existeix la possibilitat que la UE faci un estudi per sectors i vegi que hi ha una pime farmacèutica o química a Catalunya que resulta que el que fa és d'interès, i que pressioni per potenciar-ho a través de fons o d'una consolidació. Això és un perill? Ha de ser un temor? Doncs no ho sé. És una manera que aquesta empresa creixi, que duri més, que esdevingui més rellevant i, de retruc, faci que el paper del govern català també sigui més important. Si això acaba succeint, en molts casos aquest emprenedor o petit empresari estarà content. Potser perdrà una mica de control, però si féssim una enquesta a mil empreses catalanes i plantegéssim que d'aquí a cinc anys hi ha una probabilitat del 10% d'aquest escenari, potser m'equivoco, però penso que la majoria no ho veuria com una preocupació.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat