Al llarg d’aquest any 2023 hem anat obrint melons que no sempre hem pogut tancar. Ara és el moment de posar fil a l’agulla i explicar el desenllaç d’algunes històries que vam deixar embastades. El mes de febrer vam comentar la situació a l’empresa de fast food per deliveryTelepizza, que vivia una guerra pel control del seu capital, enmig d’una forta crisi que feia perillar la continuïtat del negoci. La situació crítica de la firma va provocar que una part dels creditors (els fons d’inversió Blantyre, Oak Hill i Fortress) s’amotinessin i demanessin transformar el seu deute en capital, amb el que farien fora els accionistes del moment (el fons americà KKR, i les societats Artá, Torreal, J. Safra Group i Altamar). Els més reactius a la proposta eren el Santander i l’Estat, que havia deixat diners a Telepizza a través de l’ICO (Institut de Crèdit Oficial). Deixàvem la història en aquest punt, però a finals del mes de setembre es va saber que el jutge havia acceptat la proposta dels creditors per controlar l’empresa, això sí, assumint una quitança de dos terços dels passius (uns 200 milions d’euros). Al final, ni Santander ni ICO van suposar un obstacle per tancar el conveni. Els accionistes que fins ara havien controlat Telepizza ja són història.
El nus que encara no s’ha desfet és el de la situació d’Applus
Poques setmanes després de detallar el cas Telepizza vam posar sobre la taula la situació de Revlon, el gegant dels cosmètics que va entrar en un procés de suspensió de pagaments i fallida (el famós Chapter 11 de la normativa americana) amb la idea de guanyar temps per reequilibrar el negoci. En pocs mesos, els qui van reestructurar la firma van aconseguir que Revlon sortís de la situació crítica on estava immersa i ara els nous propietaris són els antics creditors, titulars d’una companyia força sanejada (han aconseguit eliminar més de 2.700 milions de deute, per reduir-lo fins als 1.500 actuals). Els nous accionistes són Glendon Capital Management LP, King Street Capital Management, L.P., Angelo, Gordon & Co, entre d’altres. La presidenta i primera executiva, Debra Perelman, va haver d’abandonar els càrrecs durant el procés, substituïda per Liz A. Smith.
El nus que encara no s’ha desfet és el de la situació d’Applus, que viu sota les opes de dos bàndols, el fons Apollo per un costat, i els també fons I Squared Capital (ISC) i TDR. El primer intent va venir d’aquests dos darrers, per després aparèixer la proposta d’Apollo (9,50 euros), i tot seguit una contraopa per part dels ofertants inicials (9,75 euros). Enmig de tot això, Applus no s’atura, perquè acaben d’adquirir una companyia de consultoria per a projectes eòlics, anomenada Barlovento. El mes de març vam relatar tot el que estava succeint a Celsa, una firma catalana que corria el risc d’escanyar-se amb el seu propi deute. En aquell moment, el grup industrial que factura 6.000 milions d’euros i dona feina a 12.000 persones, era l’objecte de desig del consorci de fons creditors que havien finançat el voluminós deute de l’empresa.
Jim Ratcliffe va intentar comprar el Barça i ha acabat adquirint el 25% del Manchester United
Després d’una lluita aferrissada entre la propietat -la família Rubiralta- i els creditors, el mes de setembre passat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va sentenciar que el pla dels titulars del deute era acceptable i va transferir, en conseqüència, la propietats dels accionistes cap a aquest grup de fons creditors. El consorci que ha assaltat el poder el lidera el Deutsche Bank i està acompanyat per Houlihan Lokey, SPV, Cross Ocean, Sculptor, Golden Tree, Capital Group, Attestor, entre d’altres. Comença una nova vida per a l’empresa, que mai no ha deixat de ser rendible i que ara podrà viure amb un balanç molt més sanejat. Ja a l’estiu, el protagonista d’un dels articles va ser Sir Jim Ratcliffe, de qui explicàvem que havia proposat comprar el Barça. Quan li van explicar que això, de moment, no era possible per causa del model de propietat del club, se’n va anar amb la cua entre cames disposat a trobar una altra oportunitat. I l’oportunitat per al propietari d’Ineos ha arribat ben aviat, perquè fa pocs dies que ha arribat a un acord per adquirir el 25% del capital del Manchester United als seus singulars propietaris, els Glazer.
Feia temps que els Red Devils estaven en venda, però ningú no tenia clar si el que la família Glazer volia era desprendre’s de la totalitat del club o, com ha acabat passant, aconseguir un company de viatge. La inversió del magnat anglès ha estat de 1.200 milions de lliures esterlines (gairebé 1.400 milions d’euros), el que implica una valoració de club de més de 5.500 milions en la divisa continental. El Barça en pot prendre bona nota per si de cas. I parlant dels blaugrana, a qui enguany hem dedicat uns quants articles, en els darrers dies s’ha produït una notícia que els afecta de ple: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) acaba de fer pública una sentència que obre les portes al fet que la UEFA i la FIFA perdin l’exclusivitat en l’organització de competicions de clubs, amb el que podria suposar-se que s’obre una escletxa per a la creació de la ja cèlebre Superlliga. Tant Barça com Real Madrid, assedegats d’ingressos, creuen veure en la Superlliga el seu salvavides financer.
L'altre tema estrella ha estat el de Telefónica
I, naturalment, l’altre tema estrella que vam deixar obert és el de Telefónica, de la que el 6 d’octubre vam explicar que havia passat a tenir com a inversor de referència (9,9%) a STC Group (Saudi Telecom Company), una empresa majoritàriament estatal de l’Aràbia Saudita. Aquesta entrada al capital va encendre no poques alarmes, atès que Telefónica és una empresa clau en la tecnologia de la defensa. Després d’uns mesos d’incertesa sobre quina seria la reacció de l’Estat, pocs dies abans de Nadal vam saber que el govern espanyol havia decidit comprar un 10% del capital de la firma, amb el que passaria a ser-ne l'accionista més gran, lleugerament per sobre dels saudites.
Sobre la mesura aplicada podem fer múltiples interpretacions: des de la reacció eficient de l’Estat per protegir un actiu clau, a una escenificació de cara a la galeria per conjurar una amenaça que en la realitat no existeix (algunes fonts asseguren que els saudites no tenen cap voluntat de control ni de tenir cadires al consell), i amb molt de sentit financer, perquè ara mateix la rendibilitat per dividend supera amb escreix el 10%, molt per sobre del cost de l’Estat per finançar-se. També hi ha qui diu que es tracta d’un rescat encobert perquè, segons aquestes fonts, el balanç de la tecnològica mostra uns desequilibris més que preocupants. Sigui com sigui, el 2024 continuarem obrint melons, que esperem que surtin dolços.