Escolta l'article ara…
No tindria cap problema en Francesc Sagalés i Sala (Caldes de Montbui, 1944) per explicar-los, any a any, els 385 que aquest 2026 celebra l’operador de mobilitat Sagalés. El presideix després de tota una vida de dedicació a la companyia i d’haver recollit el testimoni del seu pare, Ramon Sagalés Torras, per cedir-lo ara al seu fill i tretzena generació de la nissaga familiar, Ramon Sagalés Orteu. Francesc Sagalés acull VIA Empresa a la seu central de Sagalés, a Mollet del Vallès, per fer un repàs històric de la firma: dels inicis l’any 1641, fins a les "batalletes" amb qui va ser alcalde de la Roca del Vallès, Salvador Illa, passant per una Guerra Civil crítica: “Vam haver d’anar a buscar els busos a França, i els conductors als camps de concentració”.
Amb 82 anys i havent-les vist de tots colors, però, el que més sorprèn del president de Sagalés és la seva visió futurista de la Catalunya dels pròxims anys. Assegura que “no hi haurà carreteres” i, per descomptat, “tampoc conductors”; els cotxes seran “cadires cobertes” que ens transportaran “gratuïtament”, i no descarta que amb els drons “s’inventi alguna cosa”: “El futur no s’assemblarà en res amb el que tenim ara”. Ja ho pot ben dir, Francesc.
Tres-cents vuitanta-cinc anys acabats de complir. L’enhorabona.
Bé, des del nostre 365è aniversari hem anat celebrant la xifra de deu anys en deu anys. Fa vint, no érem l’empresa familiar més antiga, hi havia Codorniu, Freixenet i alguna més, i recordo que la Cambra de Barcelona va celebrar una festa d’empreses antigues. Com sempre parlaven les mateixes, em van demanar a mi fer un parlament i allà va ser quan em vaig adonar realment de l'antiguitat de Sagalés, però tampoc li vaig donar massa importància.
"Aquesta empresa no ha estat mai tancada en un local, tot el contrari, ha estat a l'abast de tothom, i ha crescut conjuntament amb el desenvolupament històric de Catalunya"
Després van venir els 375 anys, i vaig voler fer la nostra pròpia festa, amb els treballadors i la família. També vam convidar en Josep Rull, que aleshores era conseller de Territori, i que al cap d’unes poques setmanes el portaven a la presó. Va ser emocionant perquè sabia el que li venia a sobre, però va venir igualment. I quant aquest 385è aniversari també ha estat emocionant perquè l’ha organitzat el meu fill i ho ha fet molt bé. Fins ara mai he donat una gran importància a aquests grans esdeveniments, però a aquest sí, perquè potser és el meu últim (somriu).
Són gairebé quatre segles i tretze generacions. Vostè és la dotzena. Pesa més presidir una companyia amb tanta història?
Pesar, sempre pesa molt. Però repassant aquest llibre (assenyala el llibre 'Sagalés. Un llegat de més de tres segles', presentat en el 385è aniversari) t’adones de les incidències i episodis que van viure alguns avantpassats, i recordes les últimes cinc o sis generacions de qui he tingut referències i de qui me n’ha parlat la família, especialment la meva mare. He recordat moltes històries que han viscut el meu pare, el meu avi, i fins i tot el meu besavi, aventures dels conductors... (fa una pausa). Aquesta empresa no ha estat mai tancada en un local, tot el contrari, ha estat a l’exterior, a l'abast de tothom, i ha crescut conjuntament amb el desenvolupament històric de Catalunya. Tot això pesa, és clar (somriu).
És l’empresa familiar, amb el 100% de la propietat en mans de la família fundadora, més antiga de l’estat espanyol. Quin és el secret de la longevitat empresarial?
En el cas de Sagalés, assumint el que realment vol dir transportar viatgers, cosa que potser tots els avis no van fer. Quan vostè puja a un dels nostres cotxes (així és com Francesc Sagalés es refereix als busos), som nosaltres qui disposem de la seva vida, això és molt important. I més ara, que tenim uns problemes de circulació impressionants, de vegades surt un cotxe i no saps a quina hora arribarà, llavors es trenca la cadena, el servei queda desorganitzat, hi ha queixes... i te n’adones que no pots fer-hi res. I quan veiem el perjudici que podem arribar a ocasionar, ho lamentem, ens sap greu, perquè és un desmèrit per l'empresa i pel territori.
Família o empresa?
En aquest cas li diré que és el mateix. Per mi l'empresa ha sigut una responsabilitat tan gran que, des que vaig assumir el control, sempre l’he portat a sobre. Quan me’n vaig a casa, porto l'empresa a sobre, i quan vinc aquí, porto la família a sobre. És el problema que tenim les empreses familiars, que quan travessem la porta de casa no podem deixar de costat l'empresa, i si saps que tens un cotxe aturat a la carretera per una incidència, doncs saps que tens un problema. Hi ha hagut èpoques que hem estat tranquils, sí, però últimament no hi ha dia que no pateixi. En part ho vaig deixar per aquest motiu, perquè ja no podia aguantar tanta tensió, aquests últims cinc o deu anys han estat molt difícils.
Per què han estat tan difícils?
Per la circulació, perquè els problemes s'han multiplicat... Últimament, amb aquestes carreteres, tenim problemes. Fins i tot, tots els retards i merders que pateixen els trens els patim també nosaltres, ens arriben a través dels conductors, i veus que no pots deixar enrere totes aquestes circumstàncies.
"El problema que tenim les empreses familiars és que quan travessem la porta de casa no podem deixar de costat l'empresa"
Parli’m dels orígens de la companyia. Avui tothom té al cap els busos blancs i blaus de Sagalés, però la companyia va néixer com a transportista de llana.
Deixi’m pensar un moment, són molts anys enrere (somriu). A la carretera que va de Collsuspina a Tona hi ha un revolt de 180 graus i, just al davant, hi ha Can Sagalés. Des de l’any 1200, allà van haver-hi força generacions de Sagalés, i d’allà va sortir un xicot que es deia Josep Sagalés, que, en un mercat, es va enamorar de la Isabel Umbert, i el 1641 es van casar. Van començar dedicant-se a la pagesia, però aquesta família eren paraires. Van viure el fenomen de la transhumància, i pobles com Sant Feliu de Codines o Centelles van guanyar importància perquè per aquí passaven els ramats que anaven cap a Núria, i l’avantpassat que va iniciar la nissaga coneixia aquest ofici i es van establir a Sant Feliu, on van viure quatre o cinc generacions. Més tard es van traslladar a Caldes de Montbui, perquè hi havia aigua calenta i els anava molt bé per rentar la llana, i hi van viure un parell de generacions més que van fer créixer l'àmbit del transport perquè van començar a transportar la llana i, més endavant, persones.
Entre les comarques d’Osona i el Vallès Oriental hem passat per unes quantes generacions.
Sí, i encara n’hi ha més, eh? (riu). De fet, entre el 1810 i el 1820 va començar a haver-hi un transport regularitzat per empreses, tot i que encara no era oficial. Cap al 1850 es va crear una mena de registre que va permetre el control del sector, fins que l'any 1928 van sortir les primeres concessions administratives oficials, que aleshores eren de 100 anys. El 1909, la companyia va adquirir un Hispano-Suiza, i va iniciar una transició cap al motor, que va conviure amb la tracció de sang a les zones de muntanya, on encara no arribaven les carreteres.
A l’estiu d’aquella època, entre 1910 i 1912, es llogaven cotxes als francesos que a l’estiu anaven a Caldes, just quan nosaltres vam començar la mecanització, i el transport va passar de moure turistes en carruatges a fer-ho en els primers taxis i automòbils de lloguer. Cap al 1920, ja s’havia canviat l’energia de sang per la benzina, i va coincidir amb la infantesa del meu pare, que va néixer el 1911 amb l’automòbil i va esdevenir un gran mecànic.
Des de l’origen de la companyia fins a l’arribada del vehicle de motor a Catalunya, quin considera que és l’avenç més important en termes de mobilitat?
Hi ha hagut molts canvis d’energia. El salt més important va ser el de l’energia de sang a l’energia mecànica, aquesta fita va tenir moltes conseqüències. També es va fer algun experiment de cotxe elèctric, però evidentment no va donar cap resultat, perquè en aquell temps les bateries eren molt lleugeres i dolentes. Després de la guerra vam passar al gasogen, que també va ser un canvi rellevant i és el que es va aprofitar aquí els anys que no va haver-hi benzina, del 1941 al 1948. El gasogen implicava situar una caldera al darrere del cotxe i encendre-la a primera hora de cada matí, que és el que feia el meu pare i molts dies no anava a dormir, perquè, a més, passava les nits arreglant cotxes.
De fet, vostè va néixer el 1944, durant aquest període de falta de benzina.
I no només faltava benzina! També van venir les restriccions d'importació de pneumàtics, no n’hi havia en aquell temps. S’havia d’aprofitar els restos de pneumàtics de la guerra i, és clar, els cotxes es movien com podien perquè moltes rodes ni tan sols eren rodones. La guerra, per cert, va ser molt dura. El 17 de juliol del 1936, el comitè de l’empresa va anar a buscar el meu pare i el meu avi i els van dir que fessin el favor de marxar perquè, si no, l’endemà els pelarien. Tingui present que, aleshores, a casa dels meus pares hi anaven molts treballadors a menjar, la meva àvia feia dinar per moltíssima gent, i es van crear unes amistats molt difícils de trencar, era una gran família.
"Vam haver d’aprofitar els restos de pneumàtics de la guerra i, és clar, els cotxes es movien com podien perquè moltes rodes ni tan sols eren rodones"
Llavors el meu pare va haver de marxar i només dues persones del comitè sabien on es va refugiar. El 1938, després de la batalla de l’Ebre, es van fer servir cotxes nostres per transportar tropes, però molts van quedar destrossats. Malgrat que tenien recanvis per fer cotxes, l’únic mecànic que els sabia fer era el meu pare, i el Govern de Catalunya va demanar el comitè de l’empresa que l'anessin a buscar, que el protegirien i treballaria de nit per no cridar l’atenció. I així va ser, es va dedicar a refer cotxes a les nits. Ara bé, quan es va acabar la guerra, aquests cotxes refets pel meu pare van servir per a la retirada, i els van estimbar pels penya-segats de la carretera de Portbou, a la frontera francesa, per evitar que caiguessin en mans contràries.
Durant la celebració del 385è aniversari, el seu fill i conseller delegat de l’empresa, Ramon Sagalés, va explicar que van haver d’”anar a buscar els autobusos a França”. Entenc que es referia a aquest episodi, oi?
Exacte, el meu pare va haver d'anar a recuperar peces, no tenia ni un duro, i va haver-hi una sèrie d’amics seus que el van portar a la frontera i, amb camions, anaven portant el que rescataven. Va ser una feina molt dura, però al cap d'un temps els cotxes van tornar a funcionar. Ara bé, també van haver d'anar als camps de concentració a recuperar conductors. El governador d'aquí va cridar el meu pare perquè refés el transport, però ell va dir que els conductors eren als camps. Llavors, li van dir al meu pare que es farien una sèrie de passaports pels conductors, però que ell responia per ells, i que si tornaven a organitzar merder, qui rebria seria el meu pare. Per sort no va ser així i van dur a terme el servei de transport, però sens dubte aquesta va ser l'època més complicada.
Quan es van començar a recuperar de la guerra?
Cap a mitjan segle. El 1949, quan tenia uns cinc anys, vam comprar el primer Pegaso, i a partir del 1954 tot es va anar estabilitzant i la situació va millorar. Transportàvem gent a Sabadell, on hi havia una indústria tèxtil que aquella dècada va funcionar especialment, si tenim en compte que el tèxtil, en aquest país, sempre ha estat en crisi. Uns sortíem d’una crisi i uns altres en començaven una altra (riu). I, bé, després, a la dècada dels seixanta i dels setanta va haver-hi un canvi de cotxes, i es van posar calefaccions i aires condicionats.
I... es va produir el seu aterratge a l’empresa.
Sí, a mi em va agafar un gran canvi a la dècada dels vuitanta i dels noranta, coincidint amb el Mundial de futbol del 1982 i els Jocs Olímpics del 1992, on vam descobrir el que era els grans moviments d’esportistes. Al Mundial, la selecció del Brasil es va concentrar a Catalunya, concretament, a Sant Quirze Safaja, i la portàvem a València, Saragossa, o on haguessin de jugar. En el cas de l’Olimpíada, vam haver d’improvisar una flota de discrecionals per fer els desplaçaments dels esportistes a Barcelona. Això també incloïa els paralímpics, que necessitaven cotxes especials, i jo ja havia fet uns urbans per Manresa que tenien en compte el transport de persones minusvàlides, quan aleshores no n’hi havia. Llavors jo els vaig oferir, però vaig demanar a l’organització que m’asseguressin que la resta dels nostres cotxes també els fessin servir, i així va ser. Els Jocs Olímpics van ser un gran impuls per a nosaltres. Ara bé, vaig estar disset anys pagant els crèdits dels cotxes que vaig fer, vaig passar-ho malament.
De fet, la dècada dels Jocs Olímpics va coincidir amb unes pèrdues en el transport privat considerables, oi?
Totalment, cada mes ens trobàvem els transportistes a Barcelona i ens preguntàvem els uns als altres “com vas, aguantaràs aquest mes?”. Anàvem mes a mes, perquè els ingressos de l’empresa, en el nostre cas, cobrien el 66% de la despesa, és a dir, teníem un 34% de pèrdues cada mes. Teníem els dies comptats, a més, Renfe ens feia competència a les línies que connectaven Barcelona amb el Vallès i, a diferència de nosaltres, cobrava de l’Estat. Quan la Generalitat es va adonar de la gravetat d'aquesta crisi, va activar la implantació de la integració tarifària, el 2001. Sagalés vam ser els últims a signar l'entrada al sistema perquè anàvem molt avançats, érem els més organitzats i digitalitzats en l'àmbit del transport, de fet, encara avui dia ho som. I no ha estat per gust, sinó per les dificultats amb què ens hem trobat sempre.
Aquest esperit disruptiu es reflecteix també en l’actualitat amb l’electrificació dels vehicles?
Sí, estem electrificant els nostres cotxes. Ja tenim electrificat un 10%, pràcticament. Ara bé, pensi que un cotxe elèctric val el doble que un no elèctric, i això vol dir que hem de fer un pla, que l'estem duent a terme, perquè si no serà impossible poder pagar aquest canvi.
És un repte, però, per les noves generacions de Sagalés.
Bé, espero que en uns tres o quatre anys aquest assumpte estigui ja resolt (somriu). Pensi que hi ha una quantitat de CO2 a l'atmosfera molt elevada que està fent malbé el planeta.
A l’acte de celebració del seu 385è aniversari, el president Illa va assegurar que quan va ser alcalde de la Roca del Vallès va “discutir molt” amb vostè. Què recorda d’aquest període?
Nosaltres tenim des de fa molts anys el servei que va a la Roca del Vallès, i quan el 1998 es va inaugurar la Roca Village, a la carretera que va de Cardedeu a la Roca, vam veure que molta gent que anava a aquesta zona comercial necessitava transport, i nosaltres vam dissenyar una solució perquè formava part de la nostra línia. Vam projectar un servei directe de la Roca Village a Barcelona, amb una freqüència de mitja hora. D’altra banda, a la localitat de la Roca no hi havia tren, només autobús, i com era un poble petit només es feien cinc o sis serveis al dia. De fet, com hi havia el Centre Penitenciari Quatre Camins, feien més desplaçaments els presoners que els habitants (riu).
Llavors en Salvador Illa, que era l’alcalde, volia que els cotxes que anaven a la Roca Village passessin també per la Roca, però jo li deia que no era possible, perquè la gent anava a la zona comercial, al poble no baixaria pràcticament ningú. Aquesta va ser una discussió que vam tenir, i que va acabar en el moment que li vaig prometre que li posaria un millor servei a la Roca, i així va ser, vam posar entre deu i dotze trajectes al dia, que seria més o menys un per hora, no ho recordo bé perquè ja fa molts anys d’això (somriu).
Llavors es van acabar entenent, vostè i Illa.
Sí, però... vam tenir unes discussions... A més, jo el temia força perquè havia anat a algun ple i havia vist els crits que fotia (riu). Ell i tothom, eh? De fet, ell era moderat, com em sembla que ara ho és. Però aleshores tothom feia uns crits... Alguna vegada vaig pensar que acabaríem tots a castanyes, però ni molt menys, de fet, en Salvador i jo ens vam acabar fent amics, i aquells anys ens han quedat gravats a tots dos. Però entengui’m. Jo no podia permetre que els cotxes que anaven directes a recollir compradors de la Roca Village passessin per la Roca, perquè sabia que no tindríem clients.
Aquest episodi és un exemple de la falta d’entesa que sovint s’ocasiona entre el sector públic i el privat, no creu?
Sí, però en aquest cas jo el vaig arribar a convèncer (riu). Entengui’m, durant molts anys, en sabíem més sobre el tema els transportistes que l’Administració. Per posar-li un exemple, en l’època de Franco, venia un paramilitar que no en tenia ni punyetera idea i el posaven de director de transport. Amb el temps tot va anar millorant, però en el seu dia hi havia desastres, hi havia serveis en què es volia enllaçar tots els pobles en una única línia! Per això ara nosaltres muntem cotxes directes i semidirectes i oferim el servei que oferim, i tot això, fer-ho entendre en aquella època, costava.
I en l’actualitat també. L’àmbit ferroviari afronta un desgavell similar.
Sí, però l'àmbit ferroviari és un altre tema. Ja li he dit que la Renfe cobrava sempre, per això internament no es queixava ningú, encara que s’aturés un tren. I això ens ha perjudicat molt a nosaltres. Pensi que, fa molts anys, havíem de pagar un import al tren per mantenir les nostres línies que coincidien amb aquest. Li deien cànon de coincidència. És a dir, portàvem viatgers que no anaven amb tren perquè era un desastre, i nosaltres havíem de pagar al tren. Sort n’hi ha hagut que hi som nosaltres perquè fins i tot avui dia el tren és un desastre. Vagi a Vic i pregunti pel tren, ja veurà què li diuen. Allà es mouen amb autobús i, per cert, els nostres van a l’hora.
En aquest sentit, quin és el paper que ha d’exercir l’autobús en l’actualitat?
L'autobús ha d’anar recollint passatgers pels poblets. Hi ha molta gent que es mou de poble en poble, i hi ha alguns on no arriba el tren. Allà hem de ser-hi nosaltres. Abans es deia que, fins a uns 250 quilòmetres, el tren podia conviure amb l’autobús. Més de 250 quilòmetres, només tren. I més de 600 o 700, l’avió. Avui dia, hi ha molts problemes de circulació, i l'autobús ha salvat la mobilitat de Catalunya, que s'ha vist en bona part afectada per la congestió de turisme, que penso que ens està perjudicant globalment a tothom.
"La mobilitat de Catalunya s'ha vist en bona part afectada per la congestió de turisme, que penso que ens està perjudicant globalment a tothom"
Hi ha molta gent que triga una hora a anar a la feina i una altra per tornar. Si treballa vuit hores, ja són deu hores del seu temps, i en molts casos són onze, dotze o més. Fa temps vaig anar de viatge a Moçambic, i allà em movia amb autobús. Recordo que els cotxes sortien a les quatre de la matinada, no hi havia estacions, i hi havia un home que ens deia “quan vegin llum, vagin corrents en aquesta direcció, hi haurà un autobús esperant-los”. I així era, l’únic que l’autobús portava el doble de persones que de seients, i trigava això, dotze hores, que és el temps que molts treballadors d’avui dia són fora de casa.
M’ha de preocupar que la Catalunya actual li recordi al Moçambic dels seus temps?
(Riu). Evidentment, no ho estic comparant, és un record que vaig viure quan vaig anar a visitar un grup d’enginyers amics d’Enginyers Sense Fronteres que es trobaven allà i estaven desenvolupant projectes.
D’aquí a 25 anys, Sagalés haurà superat els 400 anys d’història i ens trobarem a mitjan segle. Quina mobilitat imagina per Catalunya?
Imagino que, amb l'evolució de l'electricitat i el que anirà venint, en comptes de carreteres hi haurà filaments per terra, i des d'un ordinador es programaran els cotxes perquè segueixin aquestes línies. Els cotxes portaran televisions perquè l'operador sàpiga on és la gent, que estarà en una parada determinada, i no hi haurà conductors. Els cotxes es mouran sols cap a les estacions i carregaran els passatgers, i crec que hi haurà una única empresa que gestionarà tot això. Amb el temps, podreu demanar cotxes gratis, o pagant amb impostos, de fet, no seran ni cotxes, serà una espècie de cadira coberta que us transportarà d’un lloc a un altre. I no descarto que, quan siguin prou segurs, s’inventi alguna cosa amb drons. Tinc molt clar que el futur no s’assemblarà en res amb el que tenim ara. Quan vostè ho vegi, es recordarà de mi i d’aquesta conversa.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat