Pensar primer en micro i petita empresa per fer gran l’economia catalana

11 de Juny de 2026

Catalunya té empresa, indústria, talent i capacitat emprenedora. Però també té un repte urgent: deixar de penalitzar la petita empresa pel simple fet de ser petita. En un moment en què parlem constantment de productivitat, competitivitat, reindustrialització, digitalització o intel·ligència artificial, convé recordar una realitat essencial: a Catalunya, la pime no és una part més del teixit productiu, és pràcticament el teixit productiu.

Segons dades d’Idescat, Catalunya comptava el 2025 amb 618.781 empreses amb establiments al territori. D’aquestes, el 55,4% no tenen assalariats i el 38,8% tenen entre un i nou treballadors. És a dir, el 94,2% de les empreses catalanes són negocis d’autònoms o microempreses. Si ampliem el focus fins a les empreses de menys de 50 treballadors, és a dir, considerant les petites, parlem del 98,6% del total.

"A Catalunya, la pime no és una part més del teixit productiu, és pràcticament el teixit productiu"

Aquestes xifres no són només estadística. Són una crida al realisme. Quan legislem, regulem o dissenyem impostos, obligacions laborals, exigències ambientals o processos administratius, cal preguntar-se sempre des de quina realitat empresarial ho fem. Allò que pot ser assumible per a una gran companyia amb departaments jurídics, fiscals, laborals i de recursos humans, pot convertir-se en una càrrega enorme per a una empresa de vuit, quinze o 30 treballadors.

La pime catalana és resilient, competitiva i extraordinàriament adaptable. Però també està cada vegada més tensionada. Moltes empreses operen amb marges estrets, poca estructura interna, dificultats per repercutir increments de costos i una pressió reguladora creixent. Per això, parlar de pime no és parlar d’una política sectorial: és parlar d’ocupació, territori, cohesió social i competitivitat de país.

Catalunya no és una economia menor. El 2025, el PIB català va assolir els 334.765 milions d’euros, prop del 20% del PIB espanyol, amb un creixement del 2,7%. La indústria va generar més de 57.500 milions d’euros de valor afegit. Tenim una base productiva sòlida. Però la competitivitat mai no està garantida: es construeix cada dia, i també es pot debilitar.

Un dels grans problemes que afronten avui les empreses és el tsunami regulatori. L’any 2024 es van aprovar a Espanya 719 noves normes estatals, gairebé dues novetats legislatives al dia. El BOE va publicar més de 259.000 pàgines i, sumant-hi els butlletins autonòmics, parlem de gairebé 1,3 milions de pàgines oficials en un sol any. A Catalunya, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) va publicar 178.776 pàgines, el volum més elevat entre comunitats autònomes per novè any consecutiu.

Això no és una percepció empresarial; és una realitat mesurable. I té conseqüències molt concretes. En una pime, sovint qui ha d’interpretar la nova norma és la mateixa persona que ven, produeix, contracta, paga nòmines, negocia amb el banc i atén els clients.

"Apliquem de debò el principi de proporcionalitat: necessitem un autèntic test pime obligatori abans d’aprovar una nova regulació"

Per això defensem aplicar de debò el principi de proporcionalitat: pensar primer en la micro i petita empresa. Necessitem un autèntic test pime obligatori abans d’aprovar una nova regulació, memòries econòmiques reals, finestreta única, eliminació de duplicitats administratives, terminis d’adaptació suficients i moratòries específiques per a microempreses. I cal assumir una idea bàsica: cada nova norma hauria d’anar acompanyada, com a mínim, d’una part simplificada per la pime.

En l’àmbit laboral passa una cosa semblant. Tots compartim l’objectiu de millorar salaris i condicions laborals. La qüestió és com fer-ho de manera sostenible. La reducció de jornada a 37,5 hores sense reducció salarial hauria comportat, segons les estimacions disponibles, un sobrecost de 23.000 milions d’euros per a les empreses espanyoles i un increment del cost salarial del 7%.

Per a una gran empresa pot ser una línia més de pressupost. Per a una pime, pot significar no contractar, ajornar inversions o perdre competitivitat. El problema no és complir la llei. El problema és imposar models rígids i homogenis sense tenir prou en compte la diversitat de sectors, horaris, dimensions empresarials i formes de treball. La flexibilitat no és precarietat. Ben gestionada, és una eina per preservar activitat, ocupació i conciliació.

També cal parlar clar de fiscalitat. La pime no demana privilegis ni exempcions. Demana una fiscalitat estable, comprensible i competitiva. Catalunya té un problema de competitivitat fiscal respecte d’altres territoris, especialment quan empreses, inversió i talent es comparen amb diferents marcs regulatoris i fiscals. No es tracta d’entrar en una cursa a la baixa, sinó d’evitar quedar fora de la competició global.

Un altre coll d’ampolla és el talent. Gairebé la meitat dels establiments empresarials catalans afirmen haver tingut dificultats per cobrir llocs de treball durant els darrers anys. A la indústria i a l’hostaleria, aquest percentatge supera el 54%. Les causes són conegudes: manca de candidats, insuficiència de competències tècniques i desajust entre la formació disponible i les necessitats reals de les empreses.

"No pot ser que tinguem persones buscant feina i empreses buscant persones, i que el sistema no sigui capaç de connectar-les adequadament"

No pot ser que tinguem persones buscant feina i empreses buscant persones, i que el sistema no sigui capaç de connectar-les adequadament. Necessitem una FP dual més vinculada al territori, prestigiar els oficis, millorar l’orientació professional, impulsar microformacions pràctiques i reformar unes polítiques actives d’ocupació que encara no responen amb prou eficàcia a les necessitats de la pime.

La digitalització i la intel·ligència artificial obren una altra gran qüestió. La pime pot innovar, i moltes ja ho fan. Però innovar no sempre significa tenir un gran departament d’R+D. Innovar també és digitalitzar la gestió, automatitzar processos, millorar la relació amb els clients, optimitzar inventaris o incorporar eines d’intel·ligència artificial en tasques administratives i comercials.

Ara bé, existeix un risc evident: que la IA obri una nova bretxa entre grans empreses i petites empreses. Per evitar-ho, cal acompanyament pràctic, formació directiva i tècnica, ajuts senzills i una col·laboració estreta amb les organitzacions empresarials territorials. La IA no ha de ser només per a grans corporacions. Ben aplicada, pot donar escala i eficiència a la pime.

Finalment, hem d’abordar una qüestió de fons: la dimensió empresarial. A la pime catalana no li falta ambició per créixer; sovint li falta un entorn que l’acompanyi. Tenim un teixit molt atomitzat, amb moltes microempreses que neixen, però poques que aconsegueixen escalar. Hi ha barreres de finançament, regulació, fiscalitat i cultura empresarial. I massa sovint, créixer implica més complexitat, més costos i més incertesa.

"A la pime catalana no li falta ambició per créixer; sovint li falta un entorn que l’acompanyi"

Segons Cepyme, la mida mitjana de l’empresa espanyola és de 4,8 persones, davant d’una mitjana europea de 5,9. Incrementar aquesta dimensió empresarial permetria augmentar el PIB, crear ocupació, reduir l’atur i millorar els ingressos públics sense necessitat d’incrementar la pressió fiscal.

Fer créixer les nostres pimes no és només una qüestió empresarial; és una qüestió de país. Necessitem finançament de creixement, capital amb visió de mitjà termini, incentius a les scaleups, més col·laboració empresarial, més internacionalització, més formació directiva i una administració que no penalitzi el salt de dimensió.

Des del Consell Territorial de la Pime de Foment del Treball i la UEI ho diem amb claredat: no demanem menys ambició per al país. En demanem més. Volem millors salaris, més productivitat, més innovació, més sostenibilitat, més internacionalització i més empreses capaces de competir. Però això, només serà possible si les normes i les polítiques públiques es dissenyen des de la dimensió real de les empreses.

Perquè quan la pime funciona, funciona l’ocupació, funciona el territori i funciona el país.