La vida té horari comercial

24 de Febrer de 2026

El comerç no és un sector més. És un pilar econòmic i social. Representa aproximadament el 14% de l’ocupació i prop del 12% del PIB català. Però la seva rellevància no s’esgota en les xifres: és el primer nivell de cohesió d’un municipi, el punt de trobada que crea comunitat i sentiment de pertinença. Si tot això és així —i ho és—, la pregunta és inevitable: per què el comerç no ocupa encara un lloc central en les polítiques públiques?

Durant massa temps hem tractat el comerç com una qüestió sectorial, gairebé accessòria. Però el comerç no és només economia. És vida quotidiana. És fer poble i ciutat. És presència humana continuada, relació de proximitat i confiança. És un factor determinant en la percepció de seguretat i vitalitat: carrers amb persianes obertes, aparadors actius i activitat diària generen flux, convivència i qualitat de vida.

El comerç és, en realitat, una infraestructura invisible. No es veu com una carretera o una escola, però sosté el funcionament quotidià dels nostres municipis. I quan aquesta infraestructura es debilita, no només es ressent l’activitat econòmica; es ressent el dia a dia de les persones.

Així doncs, per què no ocupa un lloc central en les polítiques públiques? Per respondre correctament aquesta pregunta, també cal fer autocrítica. Com a sector, durant massa anys no hem generat prou discurs. No hem reivindicat amb prou força el paper vertebrador del comerç, especialment la seva dimensió social i urbana. Ens ha absorbit el dia a dia: facturar, gestionar equips, pagar proveïdors, resoldre incidències. El comerç és un ofici exigent i immediat. Però això no pot ser excusa.

"Com a sector, durant massa anys no hem generat prou discurs. No hem reivindicat amb prou força el paper vertebrador del comerç, especialment la seva dimensió social i urbana"

Ho dic també en primera persona, com a botiguer. Ens ha costat pensar en clau estratègica i de futur. Ens ha faltat, sovint, orgull sectorial i autoestima col·lectiva. Hem tendit a veure’ns com un gremi dispers, amb poca capacitat d’influència, quan en realitat representem una part substancial de l’economia i una peça essencial de la cohesió i de la vida de les nostres viles i ciutats. Si nosaltres mateixos no l’hem situat al centre del debat públic, és comprensible que tampoc hagi ocupat el centre de les agendes polítiques. Però aquesta etapa ha de quedar enrere.

A Catalunya, entre 2014 i 2024 s’han perdut prop d’11.000 establiments comercials, una caiguda aproximada de l’11,5% del teixit comercial. Aquestes xifres no parlen d’una crisi puntual, sinó d’una transformació estructural. La digitalització, els nous hàbits de consum, la competència global, els canvis generacionals i la reconfiguració del mix comercial als carrers han accelerat un procés de canvi profund.

"En un moment en què la mobilitat és una preocupació cabdal, quan el comerç de proximitat desapareix, augmenten els desplaçaments, creix la dependència del vehicle privat i els municipis es fan menys accessibles"

El comerç no desapareix; es transforma. Però no tota l’activitat econòmica genera el mateix impacte urbà. Quan es perd un mix divers i de qualitat, apareixen la desertització, el trencament del continu comercial i la fragmentació dels eixos. El vianant escurça recorreguts, canvia d’hàbits, i els establiments que resisteixen pateixen no ja pel seu producte o servei, sinó pel context.

La qualitat de vida està cada vegada més vinculada a la proximitat. En un moment en què la mobilitat és una preocupació cabdal, quan el comerç de proximitat desapareix augmenten els desplaçaments, creix la dependència del vehicle privat i els municipis es fan menys accessibles. Quan falla el comerç, la vida quotidiana es complica.

Situar el comerç al centre de les polítiques públiques no és, doncs, una reivindicació corporativa; és una decisió estratègica. Vol dir incorporar-lo de manera transversal a totes les polítiques públiques que incideixen en la vida urbana. Vol dir entendre’l com una política estructural, vinculada a l’urbanisme, l’espai públic, la mobilitat i la planificació econòmica. Vol dir regular amb intel·ligència per afavorir diversitat, qualitat i competència. Vol dir establir regles del joc que garanteixin un mix comercial equilibrat i reforcin la vitalitat dels municipis. Tot això exigeix plans amb objectius clars, recursos i una col·laboració publicoprivada madura.

També exigeix un teixit associatiu fort, capaç d’articular una visió compartida i d’exercir una interlocució responsable davant les institucions. Exigeix, igualment, un sector professionalitzat, que aposti per la diferenciació, el servei i l’ús intel·ligent de la tecnologia. La competitivitat avui depèn menys del flux espontani i molt més de la proposta de valor i de la capacitat d’adaptar-se als nous hàbits de consum. La transformació no s’atura; es lidera.

En conclusió, gestionar bé la transformació del comerç no depèn d’un sol actor. L’administració pública —i especialment els ajuntaments— ha de fer els deures, però es tracta d’una responsabilitat compartida, on cadascú pot fer aportacions decisives des del seu àmbit. Quan administració, associació i sector avancen alineats, no només s’evita el declivi; es generen oportunitats. El comerç ocupa el lloc que li correspon, els carrers tenen vida, les nostres viles i ciutats guanyen identitat, l’economia es diversifica i la cohesió es reforça.

"Situar el comerç al centre no és una consigna. És reconèixer el paper que ja té en la nostra economia i en la nostra vida col·lectiva"

Al capdavall, situar el comerç al centre no és una consigna. És reconèixer el paper que ja té en la nostra economia i en la nostra vida col·lectiva. És una decisió sobre quin país i quina societat volem ser. Un país amb municipis vius, amb economia arrelada i amb comunitats cohesionades. I aquesta decisió no es pot ajornar més.