'Eat the Rich'

Mira, no soc l'única, n'estic segura, però estic molt farta d’alguns missatges de les xarxes socials. Aquella vehemència increïble dels quatre capullos de torn que utilitzen la seva falta de sentit crític o, simplement, no tenen comprensió lectora, per atacar al que no consideren del seu grup d’iguals. I ja està. Ja m’he desfogat. Podria acabar l’article d’opinió d’aquesta setmana aquí, i potser em donarien els papers per anar al SEPE, o em donarien la Creu de Sant Jordi. En el món on vivim, ja no em sorprèn res de res, però aniré una mica més enllà, si m’ho permeteu.

Quan algú que toca poder intenta defensar els drets dels més dèbils, sempre hi ha un tuitaire que li recorda que guanya massa pasta per poder parlar de desigualtat. Si, a més, treballa en política, en una gran empresa o té una certa visibilitat pública, aleshores la crítica és més forta. "Com pots dir Eat the Rich si tu cobres massa bé i tens una cadira assegurada?". Com si defensar drets socials fos una prerrogativa reservada a qui pateix el sistema. Au, va…

"Estic molt farta d’alguns missatges de les xarxes socials. Aquella vehemència increïble dels quatre 'capullos' de torn que utilitzen la seva falta de sentit crític"

Aquesta setmana, mentre França torna a omplir els carrers de protestes contra el cost de la vida i el deteriorament dels serveis públics, i la plaça de Catalunya semblava Kabul amb saquejos i fogueres, tornem a demanar per Reis una societat que sap que defensar els drets col·lectius és cosa de tots. Fins i tot dels que sembli que els tenen garantits. 

La resposta és òbvia, però a les xarxes no ho és.

Durant la meva etapa al Govern, ara fa una eternitat, em van retreure que cobrés massa per defensar idees com Eat the Rich. La crítica no era que la redistribució fos injusta, ni que els serveis públics no necessitessin recursos, ni que l'accés a una vida digna hagués de dependre de la renda. La crítica era que jo, amb el meu càrrec i sou, no tenia prou legitimitat per defensar-ho. Com si no estiguéssim la majoria de mortals més a prop de perdre la casa que de viure de rendes.

De veritat, crec que sovint no som conscients de com es mou el món. Del poder real dels poderosos. De qui té accés als espais on es prenen les decisions, de qui pot influir en les prioritats polítiques, de qui té capacitat per finançar projectes, condicionar debats o fer que determinades idees arribin molt més lluny que un fil a les xarxes socials.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-Ibai és el nou Netflix (per a desgràcia de la tele)

Per moure el món necessitem la base de la piràmide, evidentment. Però també necessitem la punta poderosa que tot ho pot. Els que premen el botó, i que aixecant el telèfon veuen els seus somnis fets realitat a l’instant. Necessitem que les persones que ocupen posicions de poder també es comprometin amb els canvis que volem aconseguir com a societat en conjunt. I, sobretot, que facin servir la seva posició per contribuir-hi activament.

Si una persona amb diners defensa una fiscalitat més progressiva, una sanitat pública universal, o una educació de qualitat, el que li demanaria és què està fent per convertir aquesta convicció en realitat, no si la seva nòmina li permet pronunciar aquestes paraules. El malestar que recorre França i altres països europeus no s'explica només per una factura de la llum, l’aire condicionat de les aules, baixes de llarga durada que no es cobreixen, el preu de la benzina, o els lloguers. Tots tenim la sensació que les regles del joc han deixat de garantir que treballar, formar-se, i contribuir a la societat ha de permetre viure una vida digna.

Quan l'habitatge es converteix en un luxe, quan les famílies pateixen per pagar les despeses bàsiques (heu vist quin preu porten els ous últimament?), quan l'escola pública perd recursos trimestre a trimestre, i quan l'accés a una atenció sanitària adequada depèn cada vegada més de la capacitat de pagar alternatives privades, el problema no econòmic. Tenim un problema de drets fonamentals, de cohesió social, i de confiança en les institucions.

"Sabeu per què ens envien un ES-Alert a la mínima que plou? Perquè tenim unes infraestructures tan fràgils, que per por que hi hagi una desgràcia, es curen en salut"

I parlant de confiança en les institucions: sabeu per què ens envien un ES-Alert a la mínima que plou? Perquè tenim unes infraestructures tan i tan fràgils, que per por que hi hagi una desgràcia en un tren, una carretera, un metro o un riu, es curen en salut. No és per salvar-nos, és per salvar el cul si mai hi ha una investigació després d’una desgràcia. Prémer l'ES-Alert és una alerta, però és absolutament passiva.

Les dades franceses ajuden a dimensionar-ho. Segons l'Institut Nacional d'Estadística i Estudis Econòmics de França (INSEE), el preu dels aliments va augmentar un 35% entre el 2015 i el primer semestre del 2026, mentre que el poder adquisitiu de les llars va tornar a patir pressions. L'organisme també constata que les desigualtats de nivell de vida després de la redistribució es troben en els nivells més elevats des de mitjan anys noranta. 

I aquests són els francesos!

A l'estat espanyol, els aliments i les begudes no alcohòliques s'han encarit aproximadament un 45% entre el 2015 i el 2025. Segons l'INE, el 25,7% de la població espanyola es trobava en risc de pobresa o exclusió social el 2025. A Catalunya, la xifra era del 24,8%, i més d'un terç de la població no podia afrontar despeses imprevistes. Parlem de gairebé una de cada quatre persones en risc de pobresa o exclusió social, també en un territori que sovint associem amb prosperitat. 

I aquests som nosaltres!

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-PISA, vaga i pluja

Davant d'aquesta realitat, podem discutir quines polítiques funcionen millor, com es financen els serveis públics, i quin paper han de tenir l'empresa, el Govern de Catalunya, i l'Estat. El que em costa més d'entendre és que convertim la defensa dels drets bàsics en una competició sobre qui pateix més, qui cobra menys, o qui té més dret a indignar-se.

La desigualtat té efectes diferents segons la posició que ocupem. Una família que no pot pagar el lloguer no viu la mateixa situació que una família que ja té la hipoteca pagada. Però la primera família no té el monopoli de la defensa de l'habitatge digne. La vida dona moltes voltes, i els drets socials haurien de ser un compromís compartit sobre el tipus de societat que volem construir.

Des de la meva petita balconada al VIA Empresa no estic demanant als rics que posin el cos a primera línia d’Urquinaona, només que està bé que s’impliquin, i que els hi hem de donar l’espai.  En aquest món de mones, tothom té responsabilitats, encara que no tinguem el mateix poder ni hàgim de fer les mateixes renúncies.

"Des de la meva petita balconada al 'VIA Empresa' no estic demanant als rics que posin el cos a primera línia d’Urquinaona, només que està bé que s’impliquin, i que els hi hem de donar l’espai"

Una persona amb una renda elevada pot defensar que contribueixi més al finançament dels serveis públics. Un empresari pot apostar per salaris dignes, unes condicions laborals millors i una fiscalitat que no penalitzi sistemàticament qui viu del seu treball. Un inversor pot decidir que la rendibilitat no sigui l'únic criteri a l'hora de valorar una inversió. Una persona amb influència pot obrir portes a causes que, sense aquesta capacitat, difícilment arribarien als centres de decisió.

Cap d'aquestes accions substitueix les polítiques públiques, l'organització sindical, la mobilització ciutadana, o la pressió de les persones afectades. La redistribució consisteix a discutir com es genera la riquesa, qui se'n beneficia, qui assumeix els costos, i quines decisions polítiques permeten que les desigualtats es perpetuïn. Hem de poder fer que la gent de tots els nivells es qüestioni les normes que ens venen donades, algunes des d’abans que naixessin els nostres avis. 

Tornant a l'inici, a les xarxes, l'acusació d'hipocresia és massa recurrent. Ens posem a desqualificar una idea amb insults ràpids i directes si ve d’algú que no creiem al nostre equip. Si apliquéssim aquesta lògica a tots els àmbits, acabaríem exigint que només les persones que hagin tingut una malaltia greu poguessin defensar la sanitat pública, que només les famílies amb fills que van a la pública actualment poguessin reclamar una educació millor. L’experiència no equival a la legitimitat, però estem disposats a defensar els drets dels altres, per davant dels nostres privilegis? Menys eslògans i més compromís.

Eat the Rich m’encanta com a consigna perquè d’una manera còmica s’explica a si mateixa. Però una consigna no és un programa polític i si volem una societat més justa, necessitem un entorn que ens acompanyi amb institucions capaces de redistribuir, serveis públics ben finançats, empreses responsables, ciutadans compromesos… una bona macedònia. La justícia social busca garantir que la renda, l'origen o les circumstàncies familiars no determinin fins on pot arribar una persona. Que l'èxit individual no es construeixi sobre la precarietat sistemàtica dels altres.