L’any 2024 serà recordat per les protestes dels agricultors de tot Europa. La revolta pagesa expressava el descontentament dels agricultors per diverses causes. D’una banda, el canvi climàtic, el qual incrementa la seva capacitat destructiva en multiplicar els fenòmens meteorològics extrems, transformar el cicle fenològic de les plantes i, a més, amb unes temperatures que no deixen de créixer.
D’altra banda, el cansament vinculat a l’aplicació del Green Deal Europeu, pel qual el sector ha de fer front a noves exigències de sostenibilitat. Aquestes exigències, tanmateix, no tenen un reflex mirall en les relacions comercials amb altres països fora de la Unió Europea (UE), un fet que genera lògica incomprensió. Finalment, com a llosa insuportable i desmotivadora, una burocràcia excessiva i ineficient.
Intentant reparar el mirall trencat
Com a resposta, durant 2025, la UE s’ha posat a corregir i moderar algunes de les seves propostes posant un realisme més gran quant a l’ambició mediambiental. Amb aquesta finalitat, el passat febrer es va publicar la comunicació de la Comissió Europea sobre “una visió de l’agricultura i l’alimentació: configurant junts un sector agrícola i agroalimentari atractiu per a les noves generacions futures”. Es tracta de les orientacions estratègiques que han d’atendre les sensibilitats i problemàtiques expressades pel sector, els reptes mediambientals i tecnològics, recollint les propostes de l’Informe Draghi i les incerteses que acompanyen la realitat geopolítica actual.
Atesa aquesta visió, ja s’ha definit el “nou marc pressupostari de la PAC, proposta per a 2028-2034”. Un document que, tanmateix, entrarà en debat i són previsibles múltiples modificacions abans que acabi com a document final aprovat. L'informe, però, aposta per l’agricultor professional i advoca per uns ajuts diferenciats i orientats a qui més ho necessita, de manera propera a propostes que hem compartit amb Lorena Farràs al llibre Cuits pel clima.
Així mateix, pel que fa a millorar l’equilibri en les exigències sanitàries i de producció agroalimentària entre Europa i països tercers, la UE pretén establir nous acords reguladors de les relacions comercials amb diferents àrees geogràfiques. Mercosur en seria l’exemple paradigmàtic.
Esclat sorprenent de nous problemes
Tanmateix, l’any 2025 no ha pas donat treva als problemes. Ans al contrari, aquests han eixamplat la capacitat per sorprendre. Cal destacar, per la seva capacitat disruptiva, les crisis sanitàries de la ramaderia. En poc temps a Catalunya s’ha declarat la malaltia dermatosi nodular del boví en algunes granges de Girona, la pesta porcina africana (PPA) en porcs senglars prop de la serra de Collserola i la grip aviària en una granja de Lleida. L’any acaba amb noves mobilitzacions pageses.
Al marge de la gravetat de les tres crisis sanitàries en diferents espècies animals, la PPA és la que ha propiciat un trasbals més elevat. El sector porcí, el primer sector alimentari de Catalunya, acumulava una llarga sèrie de més de quatre anys amb preus alts o molt alts. Els alts guanys corresponents havien cridat a una mena de febre de l’or en el sector porcí. En aquest cas l’or eren les granges de porcs. Entre els diferents competidors es compraven, venien i es construïen noves granges al si d’una febre de frisances per no perdre oportunitats econòmiques. Però solament va fer falta trobar un porc senglar infectat de PPA a l’àrea metropolitana de Barcelona per trasbalsar instantàniament i radical les expectatives comercials del sector i enfonsar els preus fins a nivells desconeguts des de feia molts anys.
El sector porcí, el primer sector alimentari de Catalunya, encadenava una llarga sèrie de més de quatre anys amb preus alts o molt alts
Sense que la PPA hagués afectat cap porc de granja, s’ha hagut de revisar país per país les condicions per a l’exportació de carn i productes elaborats de porc. Tot i això, continuem pendents del risc que aparegui un porc infectat fora de l’àrea de contenció inicial (àrea zero) o que algun porc d’alguna granja s’infecti, una possibilitat que accentuaria radicalment la crisi comercial. Val a dir, però, que l’actuació de l’Administració Pública ha estat ràpida, contundent i eficaç. Confiem, doncs, en que s’acabi per fi el degoteig de nous cassos de senglars morts per PPA a l’àrea zero.
Un altre tema molt relacionat és la gestió de la fauna salvatge. Pagesos o Conills és la denominació afortunada d’un grup de pagesos farts de veure malmetre les seves collites per una plaga de conills, cabirols i porcs senglars. No els falta raó quan reivindiquen una gestió de la fauna eficient, encara que igualment respectuosa amb la biodiversitat, però atenta als equilibris necessaris per garantir la producció agrària i la viabilitat de les empreses agràries.
Escenari geoestratègic embogit
Més enllà del sector agroalimentari de Catalunya o d’Espanya, l’escenari geoestratègic global s’ha transformat radicalment. La impactant victòria de Donald Trump com a president dels Estats Units, l’emergència de les idees autocràtiques, la bel·ligerància expansionista de Rússia i la silenciosa revolució tecnològica xinesa estan conformant un món ben diferent del que s’idealitzava fins fa ben pocs anys.
Les guerres mai varen deixar d’existir, però ara s’han multiplicat. La llista de països en conflicte armat comença a ser molt llarga. El risc d’una Europa en guerra ha entrat en l'imaginari d’allò que és possible. De fet, l’increment de la despesa militar respon a la preparació d’aquesta guerra.
S’estan produint fets que ens recorden massa als anys que varen precedir a la Segona Guerra Mundial. Amb una evidència que hauria de ser motiu d’alta preocupació: la debilitat d’Europa. Una Unió Europea totalment depenent de les empreses tecnològiques dels Estats Units i incapaç de fer allò que és evident, és a dir, avançar vers la Unió Política.
Mentrestant, continuem al ritme dels capricis de Trump, sigui en aranzels, expulsió d’immigrants, negacionisme climàtic, desplegaments militars, voluntat d’ocupació o compra de nous països. Entre altres. Tot plegat configura un escenari de serioses incerteses i riscos a diferents nivells.
Tanmateix, el canvi climàtic no s’atura en el seu progrés vers impactes creixents. Cal ser conscients, tal com s’ha exposat repetidament: la crisi alimentària esdevindrà com a la manifestació més aguda de la crisi climàtica.
Estem atents als nous riscos estratègics?
Curiosament, no sembla que aquí estiguem especialment preocupats per l’escenari global, i menys pels riscos sobre el proveïment alimentari. Catalunya té un grau d’autosuficiència alimentària inferior al 50%. Atenent a aquesta realitat el seu sistema alimentari és dependent dels mercats globals, com a proveïdor de primeres matèries i com a destí dels productes elaborats de la seva important indústria agroalimentària.
En qualsevol cas, les noves incerteses i creixents riscos geoestratègics alimentaris, sobretot en ramaderia intensiva, semblarien advocar per refermar la producció agrícola. Però a Catalunya s’està fent el contrari des de fa molts anys. Vegem-ho.
Sense menystenir, ans al contrari, la importància crítica dels reptes mediambientals, es pot afirmar amb serenitat que s’ha produït una desproporcionada i poc apropiada gestió de les reserves d’espais naturals protegits. Un terç del territori català està inclòs en zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA), un percentatge d’afectació insòlit en relació amb la majoria d’altres països europeus. N'és un exemple com les millors terres agrícoles (Baix Llobregat) han quedat seriosament limitades per poder desenvolupar una agricultura competitiva. Igualment, el Segarra-Garrigues ha posat en risc la seva viabilitat econòmica i moltes terres han quedat incapacitades per a la producció agrícola. Els criteris d’ubicació de les ZEPA han estat desproporcionats i amb localitzacions de difícil justificació, quan hi havia terres alternatives equivalents fora de l’àrea regable.
Els criteris d’ubicació de les ZEPA han estat desproporcionats i amb localitzacions de difícil justificació, quan hi havia terres alternatives equivalents fora de l’àrea regable
L’altra actuació incomprensible, limitadora dels potencials agrícoles, és la possible destrucció legal de terres agrícoles potencialment regables. Aproximadament, el 70% de la producció agrícola prové de les terres de regadiu que ocupen el 30% de les terres regables, però aquests valors s’incrementarien molt més amb uns regadius moderns digitalitzats. Alhora, a les terres de secà, amb riscos de sequera incrementats, la producció podria veure’s significativament afectada, tal com ens ha mostrat el darrer episodi de manca de pluges.
Però, de la forma personalment més increïble i desencisant, l’actual govern, ha aprovat el decret llei 22/2025 de 28 d’octubre, el qual obre les portes a destruir per plaques solars terres de regadiu, proveïdes d’aigua amb unes infraestructures costoses que han precisat d’inversions públiques i que son imprescindibles pel proveïment alimentari del país. He parlat àmpliament d’aquest tema en articles precedents.
De la total superfície de Catalunya el regadiu n’ocupa el 8%. En cap cas aquesta superfície és necessària per atendre el repte de les energies renovables però, en contraposició, és crítica per atendre el repte alimentari. Es desencisant que s’hagi estat incapaç d’imposar-se a interessos particulars d’empreses elèctriques i propietaris de terrenys per fer un acte tan simple com necessari que hauria estat prohibir la instal·lació destructiva (no es refereix a agrivoltaica o autoconsum) en terres potencials o reals de regadiu. Una expressió de la insensibilitat d’aquest país pel menjar de cada dia. Com si no haguessin parlat prou clar les tres crisis dels cereals en els darrers divuit anys que varen provocar fam i guerres de les quals encara en vivim les conseqüències, com si no parlessin els preus passats de l’oli d’oliva, el cacau, el cafè, el sucre, el porc... i el que està venint.
Cal contradir el país del no
Una altra malaltia social de Catalunya (i no només d’aquí) és la cultura del no a tot. No a qualsevol transformació, per més necessària que sigui pel progrés i pel futur. M’hi he referit força vegades. Però aquesta dificultat destacada i sostinguda de casa nostra em fa pensar que l’actitud dels governs haguts des de fa anys ho han propiciat: sigui traslladant al futur les solucions o bé distribuint caramels per aplacar possibles tensions.
Les expressions del no al futur més característiques son el fenomen NIMBY (Not in my back yard) i les expressions ludistes (aquells que durant la revolució industrial cremaven fàbriques per impedir la pèrdua de llocs de treball). El nimbysme (a casa meva no) com a expressió insolidària s’expressa de manera col·lectiva front a quasi tots els canvis transformadors i de futur, siguin plantes de biogàs, presons, infraestructures, etc. Així anem a la cua de moltes coses. Les darreres expressions d’això les hem vist a Badalona, com uns veïns s’han agrupat i protestat per impedir que tinguessin una acollida i sostre provisional persones sense de tot i que poc demanaven.
El ludisme també s’expressa darrerament de manera intensa; són temps de canvis i aquests sovint costa d’entendre’ls. És una posició defensiva, comprensible, però alhora bloquejadora del progrés que beneficiaria els propis ludistes. No es tracta de crear màquines, és moment de construir-les. Quin sentit pot tenir ara, per exemple, bloquejar la modernització del regadiu.
Mirant endavant
Mirar endavant és ser conscient que hem entrat en un nou escenari de dificultat. Enfront d'això cal tenir molt presents els objectius estratègics, de mirada llarga, i una atenció especial als recursos i les infraestructures bàsiques més resilients. Una d’elles, sens dubte, és la capacitat productiva d’aliments del país i d’una manera específica els potencials agrícoles, més que ramaders, d’aquest.
Les solucions estan en el futur, no en el passat. Al futur hi trobem una ciència i tecnologia en creixement incessant que està sent capaç d’entendre millor la realitat i aprofitar els recursos naturals de la manera més eficient i positiva per aportar solucions de benestar i sostenibilitat. És aquí on hem de destinar els recursos, en lloc de destinar-los a apaivagar descontentaments vers els canvis. S’ha de donar suport informatiu, formatiu i financer per fer possible assumir els nous reptes tecnològics.
Al futur hi trobem una ciència i tecnologia en creixement incessant que està sent capaç d’entendre millor la realitat i aprofitar els recursos naturals de la manera més eficient i positiva
Però, sobretot, apostar per solucions equilibrades entre les exigències mediambientals i les necessitats productives precises per atendre les demandes d’una població creixent amb ànsies legítimes de benestar. En aquest sentit, cal frenar les propostes utòpiques des d’un sostenibilisme mal entès. Cal corregir excessos i actuacions realitzades de forma desequilibrada. No fer-ho comporta incomprensió i alimenta les postures negacionistes i autocràtiques.
Certament, cal recuperar de forma creïble el discurs realista i possible sobre la sostenibilitat ambiental i l’impuls de la solidaritat i la cooperació com a millor eina de futur. L’any 2026 serà decisiu per redreçar els camins vers un futur sostingut i sostenible o entrar en un cicle autocràtic de desatenció social i mediambiental. Cal actuar!